Abril

i Narcís Comadira
10/04/2015
3 min

Ha passat Setmana Santa, amb la seva alegria de Rams, amb el Dijous Sant, que abans era festa, amb la celebració del Sant Sopar i amb l’angoixa de l'Hort de les Oliveres, amb traïció i aldarulls. Jesús és pres i té lloc la nit terrible de la vexació, els assots, la flagel·lació, les escopinades. Sant Pere nega Jesús tres vegades, canta el gall, i el deixeble plora amargament. Ha passat Setmana Santa, amb el Divendres Sant, que encara és festa, amb la pujada al Calvari i la crucifixió, la túnica que els soldats es sortegen, els lladres també crucificats, i aquell crit que fa tremolar la terra: “ Elí, Elí, lemà sabactani?! ” (Déu meu, Déu meu, per què m’has abandonat?) I la tenebra, i el vel del temple que s’esquinça. I Josep d’Arimatea que s’acosta per fer-se càrrec del cos i el sepulcre nou, i els soldats que el guarden. I Dissabte Sant, quiet, temps d’espera i de desconcert. I ha passat el Diumenge de Pasqua. I les Maries que corren al sepulcre i el troben buit. I l’àngel que els diu que Aquell que busquen ha ressuscitat. I ha passat també el nostre Dilluns de Pasqua. La festa profana després de la intensitat dels dies sagrats. Ja ha passat tot. I ara ve una primavera llarga que no sabem com serà, amb unes eleccions municipals que tothom llegirà a la seva manera, i després vindrà l’estiu, que serà actiu, perquè s’acabarà amb unes altres eleccions que molts llegirem obertament d’una sola manera i els que no ho facin obertament també les llegiran d’aquesta manera, d’amagat, encara que no ho diguin. Però de moment som a l’abril i cal preparar-se per a les municipals.

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

Justament avui, la CUP presenta la seva llista per la ciutat de Girona, llista en la qual em trobaran, al darrere de tot, només com a testimoni de la meva adhesió, que ja no tinc edat electoral ni política. Algú m’ha preguntat el perquè d’aquesta adhesió i aquest encoratjament. Molt senzill, perquè de tots els partits que hi ha a Catalunya, la CUP és l’únic partit que té un projecte de país que m’agrada. Perquè vol una Catalunya independent, perquè és anticapitalista i perquè vol canviar sincerament les coses. M’agraden el seu discurs i els seus dirigents. Tant David Fernàndez com Quim Arrufat són clars i articulats i donen confiança perquè són educats i respectuosos, sense desviar-se mai d’allò que defensen. Per mi, les CUP representen el futur del país tal com a mi m’agradaria que fos. Un país estrictament democràtic, sense corrupció, just. Per això els he volgut donar suport i m’he avingut a treure el cap a la seva llista.

En certa manera, aquest renovellament que somio per a Catalunya és un renovellament primaveral. És l’esperança que treu brots nous i que ens ha de portar a una plenitud que ens faci sentir orgullosos d’allò que som. Jo, que ja sóc una mica gran, he vist massa coses desagradables, des del franquisme corrosiu dels cervells i els cors dels catalans fins a aquella Transició tan equivocada i tan celebrada que va posar les bases del desastre actual. I encara hi ha qui creu que es pot tornar a intentar una operació semblant! A mi tanta ingenuïtat em sembla impossible. De fet, es tracta de cinisme. Volen apuntalar el sistema una temporadeta més i així, fins i tot fent-ho una mica millor, treure’n alguna cosa. ¿Quan es convenceran que amb Espanya no hi ha res a fer? Catalunya només té una solució: ser la mestressa dels seus diners i les seves decisions. És a dir, ser sobirana. Sense això, la llengua desapareixerà, així com la cultura genuïna. Tots els que defensen aquest anar fent la viu-viu amb Espanya, de fet, defensen la provincialització de Catalunya, la lenta desaparició del país. La dissolució de la nostra idiosincràsia. Només la independència pot garantir la possibilitat de continuar essent el que som.

És clar que amb la independència no n’hi ha prou. Però em sembla que és l’únic instrument que tenim per ordenar el país, per conservar-ne tot allò que mereixi ser conservat, però també per canviar-ne tot allò que cal canviar-ne. Catalunya ja no és la del 1978, i encara menys la del 1714, tenim molts problemes per resoldre. De conservació del territori, d’energies netes, d’infraestructures útils. Problemes laborals i d’habitatge. I els problemes creats per una població immigrant excessiva que cal integrar. I això només serà possible si el país és prou atractiu i just. Just amb els catalans de tota la vida, amb els d’ahir i amb els d’ara. Només la independència pot produir una energia capaç d’entusiasmar i capaç de canviar les coses.

stats