Admirat doctor Argimon, he sentit que deia que cap a l’abril, que és quan floreixen els rosers i les novetats literàries, potser canviarem el protocol de la malaltia que ens té, ara, confinats set dies a casa. Ai, quins nervis, tu.
Però, doctor, doctor... Hi ha una dita que diu que no deixis per demà allò que puguis desconfinar avui. D’aquí a l’abril ens haurem passat, entre una cosa i l’altra, un mes sense anar a treballar. Els set dies del nostre confinament propi, els del nen menor número u, els del nen menor número dos i el nou confinament del menor número u. Per què? Li poso el meu humil exemple. Perquè si la menor que tutelo agafa la malaltia (set dies a casa) i un cop recuperada torna a classe, però llavors també agafen la malaltia cinc companys seus, ella haurà de confinar-se de nou. I amb ella, jo. Podria confinar-se el meu espòs, però no l'hi aconsello, perquè és mestre. Llavors hauria de venir un substitut, i si el substitut es posés malalt, un substitut del substitut. I així anar fent.
D’altra banda, admirat doctor, trobo que una mica d’incentiu ens hauria de donar als que ja podem llepar baranes i no hem anat al CAP a col·lapsar, tal com vostè ens va dir. Ens hem passat set dies a casa, com uns dropos. Ens hem aïllat, però no gaire, perquè casa nostra no és Versalles i tampoc no podem anar netejant la tassa del vàter cada cop que hi anem. Com que ara, un cop negatius de nou, no ens podem encomanar la malaltia i és remot que l'encomanem, perquè tenim càrrega vírica inexistent, ens podria regalar tres dies d’anar pel carrer sense mascareta. Em passa una cosa molt boja, doctor. Veure boques de desconeguts ja em fa més vergonya que veure culs i pits.
