El segon pas per normalitzar les dretes extremes, els discursos il·liberals, el neofeixisme (a Espanya, el neofranquisme) i els múltiples noms i formes sota els quals es presenta la nova onada autoritària és començar a lloar l'eficàcia de les seves propostes i de les seves mesures. El pas primer era homologar els partits que defensen les seves postures a la resta de formacions presents als Parlaments, una feina que en bona part ja s'ha fet i que se segueix completant a bon ritme, des de mitjans de comunicació i xarxes socials. Exemples: la Xina sí que ha sabut gestionar la pandèmia, sentíem sovint durant els dies del coronavirus. Ayuso potser és com és, però va mantenir en vida l'hostaleria madrilenya, també durant la pandèmia, i amb ella els ingressos de moltes famílies.
Meloni també és com és, però defensa els interessos italians, argüeixen ara molts. El seu pla per a la immigració il·legal (detenir els immigrants i tancar-los en centres de reclusió a Albània) ha estat aplaudit per diversos líders, i Ursula von der Leyen va trobar que seria interessant aplicar-lo al conjunt de la Unió Europea. La mateixa UE, i la mateixa presidenta Von der Leyen, van presentar la setmana passada un pla titulat Europa primer que no és ben bé una resposta, sinó un exercici de seguidisme del proteccionisme ultraliberal de Trump: una manera, en el fons, de donar-li la raó. La mà dreta de Trump, el magnat Elon Musk, ha introduït en el debat públic global el trànsit de l'eslògan MAGA a la seva variant MEGA (és a dir, de "Make America great again" a "Make Europe great again") amb la facilitat amb què un ganivet de Texas travessa un bol de mantega suïssa. A Alemanya, la CDU flirteja a l'antiga (és a dir, uns dies no i els altres sí) amb els neonazis d'AfD, que han estat beneïts urbi et orbi pel mateix Musk des de la xarxa social X (en el seu moment ens preguntàvem per què Musk havia volgut comprar Twitter, molts van pensar que era un caprici de bilionari: ara sabem que era per reforçar i difondre un nou ordre mundial). Als fòrums de més influència, com el de Davos, molts escolten impàvids els enfilalls de bestieses que surten per la boca de Milei: és que ha reduït el deute argentí, remuguen, en alguna cosa deu encertar-la. Trump també l'encerta forçant un alto el foc a Gaza (a canvi de “netejar-la” de palestins), o esperonant Europa per intervenir militarment a Ucraïna. La presidenta del Banc Europeu d'Inversions Nadia Calviño es resisteix a rearmar i reforçar la indústria armamentística i insisteix a invertir en economia sostenible: és retopada per la majoria de líders europeus, incloent-hi Pedro Sánchez. És que això que defensa Calviño (poc sospitosa de radicalisme) no és “eficaç”.
Més a prop, més petit: Albiol aprofita les notícies de crònica negra per reclamar demagògicament enduriments del Codi Penal. És un paradigma de l'antipolítica fatxoide, però guanya eleccions a Badalona, de manera que en alguna cosa deu encertar-la. El tercer pas després d'aplaudir populismes, d'abraçar autoritarismes, és encara pitjor.
