Abraçades i violències a la pantalla
Gravo un missatge de veu per a una companya que acaba de sortir de l’hospital. Vull saber com està i enviar-li ànims i tota l’energia que sigui possible. Em contesta que es troba millor, que continua aïllada però que ha pensat en mi i que no s’imagina com dec portar el confinament sense poder abraçar a ningú. Em coneix bé. Soc afectuosa de mena. M’agrada la gent i tinc molt clar que els afectes cal expressar-los dia a dia. La vida passa fugaç.
La conversa em transporta a una investigació que vaig fer a la universitat ja fa uns anys on constatava la rellevància de la representació del tacte en la creació artística a l’hora d’evidenciar llaços emocionals i la seva connexió amb la vida. Partia del dit de Déu i el d’Adam a punt de tocar-se a La creació d’Adam de Miquel Àngel, i arribava a la mà sobre l’espatlla als films Breu encontre i Carol, o a les mans de la mare i el fill que lluiten per trobar-se a l’andana del tren, malgrat que la velocitat del vagó ja no ho permet, a la pel·lícula Mr. Nobody. El contacte ens uneix, ens connecta al sentit de l’existència i ens allibera del feixuc malestar del sentiment de solitud.
En aquests dies de confinament penso més que mai en aquest tema i m’adono de l’interès que té reflexionar en com estem reestructurant les nostres relacions a través de les pantalles i les videotrucades. El contacte físic ha desaparegut, trobo a faltar la possibilitat d’una abraçada real, única i irreemplaçable, però alhora m’adono que l’angoixa per la sensació de tancament ha anat desapareixent amb els dies. Continuo fent classes i reunions professionals online, les cerveses i els vermuts virtuals amb amics i familiars m’alegren el dia, i, fins i tot, alguna festa virtual amb música i ballaruga ha acabat amb mal de cap l’endemà. Res de tot això és com seria en situació de normalitat però he hagut de reconèixer, malgrat el meu escepticisme, que part de la vivència sí que ho és. O almenys així ho percebo, ho visc i ho integro. Mai m’havia alegrat tant de disposar d’una webcam.
Aquestes cavil·lacions m’han fet pensar en Siri Hustvedt i en els seus estudis que connecten disciplines tan diverses com la neurociència, la biologia, la psicologia, la cultura i l’art per arribar a la seva interessant reflexió sobre la difusa frontera entre la realitat i la ficció. També en els estudis científics al voltant de la capacitat neuronal que tenim els humans per distingir el que considerem la realitat tangible del que no ho és. Un debat candent encara no resolt per la neurociència però que, al meu parer, obre un vast camp de debat per a la construcció d’una ètica dels continguts audiovisuals, tant en pantalles tradicionals com en el territori dels videojocs i la realitat virtual. Malgrat que sembla no haver-hi un acord científic unànime, algunes investigacions, com les de Mayank Metha a la UCLA, apunten que l’activitat cerebral i les reaccions emocionals són les mateixes davant d’estímuls reals que davant d’estímuls virtuals, malgrat que el fet que el cervell construeixi mapes cognitius de record només en situacions d’estímuls reals explicaria que ens adonem de la diferència entre la realitat i la virtualitat.
La qüestió no és fútil. Com a cineasta m’obliga a fer-me preguntes tant a mi mateixa com al sector audiovisual on treballo. Penso sobretot en la representació de la violència en les seves múltiples formes i, en concret, en els videojocs bèl·lics on els usuaris maten a tort i a dret i, fins i tot en alguns casos, tenen l’opció de violar, maltractar o agredir dones. Com a dona que soc, és evident que la simple existència d’aquesta opció em resulta ofensiva però, sobretot, em resulta pertorbador pensar en la vivència dels jugadors, en les emocions i reaccions que han de tenir durant aquesta experiència. Em pregunto si aquesta capacitat de posar-se a la pell d’un agressor i viure-ho com a activitat lúdica no ens revela alguna cosa situada més enllà de l’ètica o, com a mínim, ens indica que la legitimació de certs tipus de violència continua sense qüestionar-se. Em pregunto també com es podria quantificar el retorn que aquesta legitimació pot tenir sobre la realitat. No puc estar més d’acord amb Hustvedt quan diu que la cultura no es pot separar del cos i de la matèria; que totes les idees s’acaben materialitzant. Fora bo que aquest debat estigués al centre de l’agenda pública i que el sector audiovisual establís un marc des del qual poder qüestionar els seus continguts de la mà de la neurociència, la biologia, la psicologia, la psiquiatria. Per descomptat, sempre amb la idea de materialitzar un món millor.
