Abolim la prostitució?

No conec cap societat que no tingui rituals d’iniciació, és a dir, aquelles cerimònies –tant profanes com religioses– en què l’home irromp en una altra esfera de la seva vida i esdevé algú nou. Les celebracions dels aniversaris, per exemple, formen part d’aquesta mena de rituals. S’hi abandona l’any anterior per fixar una nova etapa vital. Molts d’aquests rituals són bons i necessaris, perquè marquen els ritmes i els hàbits de cada cultura i hi atorguen identitat, però d’altres són nocius i perillosos. 

La primera vegada que el meu cor va percebre un d’aquests rituals infernals tenia setze o disset anys. Va ser a la sortida de l’escola. Caminàvem pel carrer una colla de nois i noies –bordegassos immadurs generant enrenou i cridòria plens d’hormones embogides i esvalotades– quan, de sobte, un d’ells va expressar que havia arribat l’hora d’anar-se’n de putes, de fer-se home, de passar de l’adolescència a l’adultesa. Un ritual fatídic. Els mascles ho van aprovar i les dones vam callar. Jo sentia que m’era dolorós, però no tenia eines per explicar el perquè d’aquell colpiment. Després, amb els anys i un bon grapat de lectures, vaig poder comprendre per què em negava al fet que un home violés una dona a canvi de diners i l’objectualitzés. En efecte, el sexe es basa en el plaer mutu de dues o més persones, però les prostitutes no el tenen. Només els homes que n’abusen. I remarco que són homes perquè, tot i que també hi ha homes que exerceixen la prostitució, la majoria ho fan per a altres homes. Sempre pels homes. Les dones que busquen plaer sexual mitjançant diners són una part tan insignificant de la societat que no les podem establir com a paradigma. El sexe femení no sent desig tractant ningú com un estri per a la pròpia satisfacció. 

Com escriu Ana de Miguel a Neoliberalismo sexual (Cátedra), hauríem de preguntar-nos –abans de dirigir la mirada a les prostitutes– per què permetem que un home pugui accedir lliurement al cos d’una dona sempre que li roti. En efecte, qualsevol persona de qualsevol indret del món sap on trobar espais de prostitució, perquè són llocs comuns i permesos per les autoritats, que habitualment fan els ulls grossos. Per altra banda, podríem intentar avaluar les implicacions d’aquesta acceptació social, perquè considero que el fet que es tracti així a qualsevol dona afecta la sexualitat de la resta de dones del planeta. ¿Com tractarà el cos de la seva parella un home que ha estat capaç de sotmetre una prostituta sabent amb consciència que no sent delectança amb ell? Tothom, per desgràcia, sap quines bestieses denigrants són les més visualitzades a les pàgines de pornografia. Com més s’humilia la dona, més atractiva és la pel·lícula per a la majoria d’homes. 

El debat és complex -i va ser molt intens quan es parlava de la Llei de garantia integral de la llibertat sexual-, perquè presenta múltiples arguments i detraccions. La pregunta fonamental és si la dona accepta lliurement prostituir-se. Generalment, avui en dia la gent està en contra del tràfic de persones i mai he conegut ningú que s’hi avingui, però les dificultats comencen a aparèixer quan hi ha un consentiment tàcit i explícit per part de la dona d’exercir la prostitució. Però ¿realment algú vol prostituir-se encara que ho defensi en veu alta? Hem de pensar que la majoria de dones que es dediquen a la prostitució són persones immigrades, desvinculades del seu lloc d’origen, que probablement no parlen la llengua del nou territori, que no coneixen el terreny –i, per tant, tampoc coneixen una escapatòria–, i que no tenen una xarxa emocional prou forta al seu voltant per poder afrontar els reptes que els suposa la nova vida. No és estrany, doncs, que els proxenetes se n’aprofitin. Per a ells aquestes dones són mà d’obra barata assimilables als esclaus africans que eren segrestats per ser duts a Amèrica: treballadors aïllats que maldaven per la supervivència i que no tenien eines materials per escapolir-se de l’explotació laboral. Estic convençuda que, si algú oferís una feina qualitativament millor a la majoria d’aquestes dones, elles no romandrien als prostíbuls o assegudes en cadires de plàstic al costat de la carretera tot esperant que un home baixi del cotxe per escollir-les. De totes maneres, la problemàtica fonamental la trobem quan una dona que, en aparença, té les necessitats econòmiques cobertes, decideix lliurement exercir la prostitució. L’argument principal que moltes persones defensen és el fet que elles hagin explícitament escollit fer-ho. Però això és terrible, perquè aquest argument pressuposa que l’eix del feminisme és la llibertat d’elecció i no l’alliberament de la dona. I hem de ser objectius i foragitar el liberalisme polític quan ens empresona. Quantes vegades, com a dones, hem acceptat públicament i explícitament accions i conductes que sabíem que no eren convenients o que ens feien mal? És i serà sempre indefensable que el cos d’una dona pugui ser usat per satisfer únicament les necessitats d’un home, i hem de deixar de prendre com a argument la defensa verbal. La nostra fita, com a feministes, no ha de ser aconseguir escollir quelcom –en efecte, estem profundament dominades ideològicament i els nostres desitjos i voluntats es troben alterats–, sinó qüestionar la nostra pròpia elecció per poder alliberar-nos.