1. D’on venim? Patriarcal, racial, religiós, nacional, matrimonial, econòmic, social, imperial, colonial: la llista dels supremacismes que han articulat el món és inacabable. Tanmateix, es dona la particularitat que tots clouen en un: el patriarcat que estructura tots els altres. I em sembla que és un recordatori necessari si no ens volem confondre en els debats actuals.
En la implantació d’aquest suport universal dels supremacismes hi han jugat un paper important les religions, en moltes de les quals, començant pel cristianisme en les seves diverses formulacions i l’islam, el poder i l’autoritat estan exclusivament en mans d'homes. Així ha estat des dels seus orígens sense la menor intenció de donar el reconeixement a les dones, és a dir, d’admetre la cruel segregació que han patit in secula seculorum. I segueixen impassibles reduint-les a un paper secundari, amb la patètica coartada de protegir el valor sagrat de la maternitat.
Serveixi aquest marc introductori per no oblidar d’on venim, per tenir present que les estructures patriarcals són sistèmiques i que posar-les en evidència i fer l'impossible per descavalcar-les és l'única idea motora d’un canvi real cap a l’ampliació de les llibertats, que encara ara mateix, fins i tot allà on són més àmplies, estan tocades per la segregació de gènere. Per això, en la qüestió feminista ens hi juguem moltes coses. I és imperatiu en un moment de gran transformació tecnològica que s’avanci en equilibrar la societat, si no volem que els poderosos instruments en curs reforcin el patriarcat. El risc, evident a tota hora, és que la dinàmica històrica s’imposi i que en lloc d’equilibrar les forces –per tant, de canviar les estructures del poder– es faci una mena de maquillatge per la via d’un cert empoderament de les dones sense variar la lògica de fons.
2. On anem? No es tracta només –encara que calgui començar per aquí– de posar dones a manar amb les mateixes clàusules de conducta del poder masculí; es tracta que la mateixa lògica del poder entri en mutació, primer, modificant unes relacions guiades pel principi simplista del més fort, que és evident que dominen l’escena més que mai. I amb risc d’anar a més.
Qui es pensi que el feminisme és només la reivindicació i el reconeixement d’un paper de les dones que les equipari als homes es queda curt. Perquè si realment es vol anar més enllà del supremacisme patriarcal han de canviar moltes coses més, començant per trencar aquest cercle viciós que fa que tot vagi caient del costat de la força. Està molt bé que es reguli la participació de les dones en els àmbits de poder estatal o privat, però si no va acompanyat de canvis més profunds pot servir simplement per mantenir-les incorporades a les estructures intocables del patriarcat.
No val a badar. És trist veure la facilitat amb què es cau en els paranys de la politiqueria amb la bandera del feminisme. A mesura que s’acosten eleccions, el conflicte per la llei del només sí és sí desllueix, amb una pugna patètica per marcar perfil propi, l’experiència d’una majoria de govern que es presumia ingovernable i, en realitat, ha obert vies de canvi gens menyspreables. Ni buscar salvar la cara amb el PP, ni repetir mil vegades “la traïció del retorn al Codi de la Manada”, té cap grandesa. De fet, tot arrenca d’un error d’origen. Aquesta idea tan pròpia del patriarcat que l’esquerra ha fet seva: tot passa pel Codi Penal. I que ha fet donar per fracassada una llei per uns efectes que han estat absurdament magnificats, a partir de l’error de posar el jutjat de guàrdia com a horitzó absolut de l’aposta reformadora. Un reduccionisme penós que ha ennuvolat l’horitzó, i ha vestit de fracàs el que havia de ser un èxit.
Com diu Clara Serra, “el més totalitari que pot passar és que el dret pretengui conèixer el desig i legislar a partir del desig, i em temo que algunes derives contemporànies ens acosten a això”. No n’hi ha prou amb guanyar posicions de poder, cal treballar per canviar les mentalitats. I posar el Codi Penal per davant està en l’essència del patriarcat.
