Malhumors de la primavera (1923)

PECES HISTÒRIQUES TRIADES PER JOSEP MARIA CASASÚSDe l’article de Josep Carner (Barcelona, 1884 - Brussel·les, 1970) a 'La Veu de Catalunya' (31-III-1923), d’un estil impressionista que alguns meteoròlegs televisius emulen sovint, potser sense saber-ho. La primavera de fa un segle segons un poeta i articulista de primer reng. Membre fundador de la Secció Filològica de l’IEC, es prenia llicències de lèxic. Prosa imatjada i d’aguda observació que recorda els apunts al natural d’un jove Josep Pla, també per la ironia, i amb tocs de vocabulari elaborat que evoquen la prosa paisatgística de Joan Santamaria. 

[...] La primavera no té la serenor clàssica, com el setembre, ni la serenor sorneguera, com l’estiuet de Sant Martí. La primavera és un temps d’angúnia. Sentiu una estranya olor de pols, que us dona indestriablement somnolència i neguit. De vegades el cel és cobert d’un cortinatge gris, esclarissat al matí per la banda de llevant i a la tarda per la banda de ponent: de la banda esclarissada en ve una llum tota estranya, que us fa pensar en coses tristes: en si les flors seran totes per a escampar damunt les nenes que es moriran; en si la mar s’ha tornat violeta perquè el gran Pan és mort i les coses no recobraran mai més llurs encisos secrets; en si la dèria d’amar és una inútil mania inventada per un pianista tísic. Altres vegades, el cel és tot resplendent, sense un cap de núvol: la llum, hòrridament crua, sembla que ens doni una garrotada al cap, prepara una neixor d’insectes, accelera les putrefaccions, ens fa pensar en coses lletges: així com en la llum ardent se’ns precisen les arrugues de les cares i els escrostonaments de les façanes, una llum espiritual, també crua, ens fa veure l’egoisme, la dissatisfacció i el tedi de la vida. Mai en tot l’any no us sentireu la boca tan amarga com en certs dies de primavera. En primavera, n’estic segur, va ésser escrit  l’Eclesiastès. Hi ha quelcom de tràgic en l’associació de les fulles que surten i la polseguera que fa torterols en el vent. En realitat, qui ens ha cuinat la primavera ha estat el març malèfic. [...] Tanmateix, ningú no pot negar que la primavera tingui certs trucs que, per bé que extraordinàriament coneguts, fan el seu goig. És una cosa amable de veure en un jardí un arbre de l’amor tot florit, i reïx gairebé sempre la combinació del rossinyol i la llum de lluna. Però per trobar la primavera realment exquisida, sense depressions ni neguits, jo sé el remei. Travesseu el món en aquest temps, amb una passió al cor, això és, sense lleures, sense badoqueria, amb la passa accelerada i els ulls relativament girats de cara al vostre pensament interior. Cerqueu d’estar obsessionats per una ambició, o un amor, o un afany intel·lectual. Que la primavera doni només a la vostra vida els frisos i les vinyetes, no pas el text. Veure les fulles que broten, si ho preneu com un diversiu, en el moment que la vostra estimada parla amb una amiga, és una cosa magnífica. Adonar-vos del cel que és tot ell una pluja d’or en el moment que ja heu comptat el guany fins al primer milió, és una pura delícia. Trobar, en el moment que, acabat el vostre llibre, eixiu al carrer, tota la gent portant flors, us dona als ulls una esgarrifança d’alegria. Perquè la primavera és un temps de preparatius, només alegre per als enfeinats, que hi senten l’acompassament amb llur pròpia agitació, i que, veient-la un moment i d’esquitllentes, no es preocupen d’un examen crític com el que fa el desvagat: els acontenta de saber que la llum, o les fulles, o la pols, qualsevol cosa, es belluga. La gent activa són així. Però la passió en el món és escassa. Els més sofrim cada any, com una passa inevitable, els malhumors de la primavera.