Una gran actuació de la pianista Alícia de Larrocha (1979)
Peces històriques
PECES HISTÒRIQUES TRIADES PER JOSEP MARIA CASASÚSCrítica de Josep Casanovas (Barcelona, 1924-1996) a l’Avui (16-I-1979). Tal dia com avui de fa cent anys va néixer la pianista Alícia de Larrocha (Barcelona, 1923-2009). Va ser una de les intèrprets catalanes amb més projecció internacional del segle XX, guardonada amb la Medalla d’Or de la Generalitat, la Legió d’Honor francesa, el premi Príncep d’Astúries i quatre premis Grammy. L’autor d’aquesta peça, Josep Casanovas, compositor avançat al seu temps i crític de prestigi, havia participat activament en el mític Cercle Manuel de Falla, acollit entre 1945 i 1950 a l’Institut Francès de Barcelona, dirigit per Pierre Deffontaines, en els anys de desvetllament cultural a la Catalunya tenallada pel franquisme.
Després d’una sèrie d’actuacions, principalment amb repertori espanyol o clàssico-romàntic, Alícia de Larrocha ha vingut ara, amb l’Orquestra Ciutat de Barcelona, per interpretar el Tercer de Beethoven. Dues conclusions hi ha a fer: que aquesta pianista gaudeix en efecte d’una dimensió internacional màxima i que és capaç encara de fer el “seu” Beethoven. En el primer aspecte cal referir-se a una artista de la màxima categoria; en el segon, cal indicar que, si el seu Beethoven és francament personal, no és per això menys vàlid. És personal a causa del característic toc d’Alícia, sempre perlat –que dona com a conseqüència un cert tint o regust vagament ravelià a estones–, i d’un lleuger substrat femení i romàntic que a vegades fa pensar en llums schubertianes. Aquests són comentaris fets només per intentar atansar al lector a una possible versió d’aquest Beethoven tan important. L’Orquestra va acompanyar –amb Ros Marbà– francament bé, només que, com que amb Beethoven no es pot parlar –si això fos possible– d’orquestra subordinada o passiva, es van generar sovint diferències de nivell respecte a la solista. Ara és un atac no transparent, després és un solo poc afortunat i més tard un passatge una mica borrós d’un cert grup instrumental, els quals es fan més patents davant un solista de gran clima o sortilegi sonor. Vam escoltar també una versió excel·lent –molt bé certs grups instrumentals, com el metall i els clarinets!– d’El mandarí meravellós de Béla Bartók, la partitura orquestral potser més exaltada de Bartók. Es van estrenar a Barcelona Quatre peces per a corda del joveníssim Salvador Brotons, obra guardonada amb un premi de l’Orquestra Nacional d’Espanya. És la característica obra ben feta, amb tots els pronunciaments més favorables d’una acadèmia composicional d’una certa època del primer Bartók o dels compositors anglesos coetanis. És un jove músic que s’aferma com una bona promesa, a condició que el gran i merescut èxit que va assolir no el desconcerti respecte al que ha d’ésser –i és– compondre avui, el 1979, sense necessitat, si no es vol, de fer una música experimental i agressiva.
