Abandonen perquè és racional fer-ho
És freqüent que els responsables educatius manifestin la seva insatisfacció amb l'elevada proporció de joves que abandonen els estudis un cop acabada l'etapa obligatòria (l'ESO) o fins i tot abans d'aconseguir-ho. És menys freqüent, però no infreqüent, sentir lamentacions sobre l'elevada proporció d'estudiants que, un cop acabat el batxillerat, estudien a la universitat. Efectivament, la proporció de joves catalans amb l'ESO pelat (o menys) és molt elevat en el context comunitari, i la proporció amb estudis superiors també ho és.
Respecte del primer d'aquests problemes, la Fundació Bofill, en la presentació de L'estat de l'educació a Catalunya. Anuari 2011 , utilitzava les següents paraules: "L'anàlisi dels indicadors sobre l'estat de l'educació a Catalunya posa de manifest, novament, i això ja és prou conegut, que el principal problema estructural que pateix encara avui el nostre sistema educatiu és l'elevat pes de l'alumnat que abandona els estudis sense haver completat ensenyaments secundaris postobligatoris (batxillerat o cicles formatius de grau mitjà)". A Catalunya, la proporció és del 26%, molt per sobre de la dels països centreeuropeus (Alemanya: 11,5%) i nòrdics (Finlàndia: 9,8%) i de l'objectiu de la Unió Europea per al 2020 (10%). Fa només dos anys la xifra catalana era del 31,9%, i la millora s'atribueix exclusivament a l'empitjorament de les oportunitats laborals per als joves amb qualificació baixa.
La Fundació Bofill va més enllà i afirma que l'excessiu pes de l'abandó escolar no es correspon a les demandes del món laboral. Basant-se en dades de l'Enquesta de Població Activa (EPA) concreta que només el 22,1% dels llocs de treball requeririen una qualificació baixa, una xifra molt inferior al 26% (o al 31,9%) a què abans hem fet referència. Des d'aquesta mateixa pàgina, Joan Majó se'n feia ressò de la següent manera: "La manca d'encaix entre les demandes de l'economia i la realitat de la formació provoca una disminució de l'eficiència a tot el nostre sistema [...] hi ha moltes persones que per manca de formació no poden assolir els nivells de productivitat, de qualitat i d'innovació que demanarien les exigències del seu lloc de treball".
La conclusió que n'extreuen tant la Fundació Bofill com Joan Majó és que caldria esmenar el sistema educatiu fent més atractives les trajectòries educatives de secundària, i particularment les de formació professional, en les quals ens situem a la cua (16% dels alumnes, respecte al 29% d'Alemanya).
No sóc pedagog i no puc anar gaire més enllà d'opinar que segurament és millorable i que ningú millor que els professionals per fer-ho, que segurament els estudis professionals han de ser dignificats en tots els sentits i que segurament l'edat de segregació s'ha d'avançar. Ara bé, no puc estar d'acord amb l'anàlisi anterior sobre la desconnexió entre els sistemes escolar i laboral i, per tant, no puc subscriure'n les conclusions.
La meva lectura de les dades de l'EPA és la següent. L'any 2001 l'estructura dels requeriments que tenien els llocs de treball catalans era 28,5-52-19,5 (el 28,5% dels llocs de treball exigien baixa qualificació, el 52% mitjana qualificació i el 19,5% alta). El segon trimestre del 2012 les proporcions equivalents són 35-43-22. Una simple comparació de les xifres ja indica que els llocs de treball que s'han creat en aquesta dècada s'han situat en els dos extrems (sobretot en el baix!), en detriment del central. L'anàlisi de les xifres absolutes és esborronador: en aquesta dècada, Catalunya ha creat 229.000 llocs de treball de baixa qualificació, 104.300 d'alta qualificació i n'ha destruït 238.400 de mitjana qualificació. Per a un adolescent espavilat l'important no és l'estructura del mercat de treball, sinó com està variant: quins llocs de treball s'estan creant i quins s'estan destruint, i em temo que els adolescents catalans s'han estat comportant d'una manera molt més sensata que el seu país: els que no trobaven satisfacció en els estudis els han abandonat tan aviat com han pogut perquè no valia la pena continuar estudiant per acabar fent de cambrer, paleta o dependent de gran superfície; els més inclinats als estudis els han continuat fins a la universitat per intentar aconseguir una feina en el món públic o parapúblic (ensenyament, sanitat i socio-sanitat). No estic fent demagògia: Catalunya ha creat llocs de treball només en els segments esmentats (a més del servei domèstic).
En aquesta línia de pensament, no ens hauria de sorprendre que a Espanya la taxa d'abandó escolar més baixa es doni precisament a la comunitat més industrialitzada (País Basc, amb un 16% el 2009) i la més alta a la comunitat més dependent del turisme (Illes Balears, 40,8%). Potser podrem millorar l'abandó escolar català reformant el sistema educatiu, però el problema no el tenim allà, sinó en el nostre model de creixement, que està passant de la indústria al turisme, del treballador qualificat al cambrer. Mentre celebrem rècords turístics cada cop més grans, els joves en paguen les conseqüències.
() Estableixo la següent equivalència dels epígrafs de l'EPA : "trab. de servicios de restauración, personales, protección y vendedores de comer" i "trabajadores no cualificados" = baixa qualificació ; "técnicos y profesionales de apoyo", "empleados de tipo administrativo", "trabajadores cualificados en agricultura y pesca", "artesanos y trab. calif. de indus. manufact., constr. y minería, excepto operadores de maquinaria", "operadores de instalaciones y maquinaria, montadores" i "fuerzas armadas" = mitjana qualificació .