Recordo perfectament el dia que vaig saber que Mercè Rodoreda –aleshores, i segurament encara ara, la meva autora preferida– havia tingut un fill que va deixar a Barcelona quan va marxar a l’exili. Tot feia pensar que la relació mare-fill mai no va aconseguir ser gaire bona a partir d’aleshores.
En aquell moment –i poc temps després, quan vaig conèixer una circumstància semblant a la vida d’una altra autora que admirava, Doris Lessing–, he de confessar que vaig preguntar-me com aquestes escriptores tan sensibles a l’hora d’escriure havien pogut abandonar els seus fills. Anys després, ja adulta, vaig decidir que em guardaria prou de jutjar la vida personal de Rodoreda i Lessing i, sobretot, vaig ser conscient de quants homes que havien actuat d’una manera semblant no veien aquest fet destacat en les seves biografies.
La periodista tarragonina Begoña Urzaiz es va interessar pel tema de les mares abandonadores, i la seva llarga i profunda investigació ens arriba en forma de llibre, publicat per Destino amb l’explícit títol de Las abandonadoras.
Urzaiz repassa les raons i circumstàncies que han portat algunes dones a allunyar-se dels seus fills. Com l’autora indica d’entrada, només reben comprensió les que prenen aquesta decisió per raons de pura supervivència (al llibre hi ha un capítol dedicat a aquest col·lectiu, que, sovint, acaba havent de guanyar-se la vida cuidant els fills d’altres dones).
Les altres protagonistes del llibre són dones que han triomfat en les seves respectives carreres professionals o bé personatges de ficció que passen per la peripècia vital d’abandonar un o més fills.
L’escriptora Muriel Spark, que va deixar el seu de quatre anys en un convent de monges després de fugir d’un matrimoni infeliç (després, els pares de l’escriptora van criar el nen, amb el qual Spark no va tenir mai bona relació); Astrid Lindgren, la creadora de la inoblidable Pippi, es va quedar embarassada de molt joveneta d’un home gran i casat que no va voler saber res del fill. El va deixar amb una família d’acollida i no va parar fins a poder recuperar-lo (teniu un documental esplèndid a Filmin, Conociendo a Astrid, sobre aquest cas).
Altres “mares abandonadores” estudiades al llibre són l’actriu Ingrid Bergman, la cantant Joni Mitchell, Gala Dalí i la pedagoga Maria Montessori, així com els personatges interpretats per Meryl Streep a La decisió de Sophie, Kramer contra Kramer o Els ponts de Madison. Les raons per deixar els fills van des de l’amor apassionat fins a la necessitat de concentrar els seus esforços en la carrera professional.
La casualitat ha volgut que, després de Las abandonadoras, hagi llegit Buscando Mercy Street, el llibre que Linda Gray ha escrit sobre la seva infància i adolescència, marcades per la malaltia mental de la seva mare, la poeta Anne Sexton, que es va suïcidar quan tenia quaranta-sis anys i la seva filla vint-i-un. El trastorn d’Anne Sexton es va veure agreujat per l’angoixa que li provocava haver d’exercir de mare i mestressa de casa quan ella volia, necessitava, dedicar-se a escriure. La seva filla narra l’horror que va viure quan encara era una nena, els intents reiterats de suïcidi de la mare, els ingressos en hospitals psiquiàtrics, com Sexton li feia sentir constantment que feia nosa. L’abandonament, en definitiva.
I, francament, no sé si Linda Gray hauria estat més feliç si la seva mare hagués optat per allunyar-se d’ella i de la seva germana. Impossible saber-ho, però no ho descarto gens.
