Fins quan ho podem permetre?

És una realitat cada vegada més evident que, a part de l'origen social i el nivell de recursos econòmics de les seves famílies, un dels elements que marquen més les oportunitats i el benestar futur de les persones és la qualitat del període de formació, que podem situar entre els 3 i els 20 anys. Això explica que els dos elements clau sobre els quals es va construir al llarg del segle XX l’estat del benestar, tal com el vam denominar, van ser, i segueixen sent, l’accés universal i gratuït a la salut i l’educació gratuïta i obligatòria. Si ara examinem un aspecte relacionat amb l’educació com és el de l’abandonament prematur, hem de concloure que tenim un gran problema. Per ser conscients de la seva magnitud només cal conèixer algunes de les xifres publicades recentment.

L’abandonament prematur dels estudis a Catalunya afecta actualment quasi un 17% dels estudiants (un 19,5% entre els nois i un 14,2% entre les noies). En el cas d’Espanya, la xifra total és de gairebé un 14% (un 16,5% els nois i un 11,2% les noies), i la mitjana en el conjunt d’Europa se situa una mica per sota del 10% (no tinc a mà el repartiment segons el gènere). Per veure-ho d’una manera més impactant, podríem retenir la idea que a Catalunya cada dia 266 estudiants abandonen els estudis, o que cada mes ho deixen més de 8.000 joves. I si voleu una imatge encara amb més força, i molt d’actualitat, penseu que l’any passat més de 97.000 joves catalans d’entre 18 i 24 anys no tenien cap titulació més enllà de l’ESO ni estaven estudiant. Amb ells podríem omplir tot el Camp Nou...! L’abandonament es produeix sobretot al 3r i al 4t curs de l'ESO, i al llarg de la FP, que té, a més, altres problemes. Les causes són múltiples, però els estudiants més afectats són els fills de famílies vulnerables i, en especial, d’origen immigrant. ¿Fins quan podem permetre que duri això?

Cada vegada hem de tenir més clar que les conseqüències de la desigualtat, l’exclusió i la manca de perspectives vitals per a tots aquells que les pateixen són insostenibles. I també hem de fer-nos càrrec que, des d’un punt de vista de país, suposa una pèrdua molt important de talent i de capacitats professionals dels nostres ciutadans, fet que disminueix la cohesió social, la competitivitat de les nostres empreses i les possibilitats de crear valor real per augmentar els nivells de benestar col·lectius. Crec que ja es fa evident que està creixent la consciència social sobre aquest tema i que hi ha raons per haver de prendre mesures urgentment.

1. Una petita història. És bastant conegut que la Fundació Jaume Bofill enfoca des de fa uns 20 anys gairebé tota la seva actuació a temes relacionats amb l’educació; però no pas en el contingut pedagògic, sinó a ajudar a fer que l’educació compleixi aquesta finalitat de ser una eina per millorar el progrés de totes les persones i per reduir les desigualtats econòmiques i socials.

Aquesta voluntat ha fet que la seva activitat darrerament s’orienti molt a analitzar, amb una visió independent, el funcionament del sistema educatiu, i a valorar aquesta dimensió social, per detectar possibles dificultats i proposar possibles idees de millora, no pas de caràcter pedagògic, sinó de repercussió social. Entre molts altres programes, els darrers anys ha estat preocupada i ha dedicat molts esforços per estudiar els efectes negatius que comporta l’important abandonament escolar prematur per part de nois i noies estudiants. S’ha analitzat l’evolució del fenomen, s’han analitzat algunes de les seves causes, i s’han suggerit algunes mesures. També s’ha intentat contribuir a fer que hi hagi més coneixement general del problema fent tota la difusió possible dels treballs i demanant repetidament actuacions correctores als diferents grups implicats en el sector educatiu i als diferents nivells de govern.

Aquestes dues darreres accions s’han intensificat molt últimament. Per tal que hi hagi més consciència del problema, aquests darrers tres mesos la Fundació ha fet algunes propostes, com la d’un pla de xoc bàsic contra l’abandonament escolar, i s'ha posat modestament a disposició de grups de mestres, d’associacions de pares, d’escoles i instituts, i també dels municipis i dels governs, per si es poden aportar idees o experiències que puguin ajudar a reforçar les actuacions d’uns i altres. Som molt conscients del nostre petit volum com a organització, però no per això renunciem a poder ajudar, en la mesura de les nostres possibilitats.

2. Arribem a un període interessant. Estem molt esperançats perquè comprovem que, a poc a poc, al llarg d’aquests dos darrers anys aquesta problemàtica ha sortit a la superfície i està sent objecte de debats per part d’experts en el tema i també per part de partits i grups polítics. Veiem com darrerament el govern català i alguns ajuntaments estan prenent decisions per fer-hi front, cosa que s’està intensificant aquests dies amb la convocatòria d’una cimera d’urgència sobre l’abandonament, i amb l'aprovació al Parlament, amb el suport de tots els grups, de la preparació d’un possible ple monogràfic sobre el tema. Esperem veure més actuacions efectives, tant per part del Govern com dels ajuntaments afectats.