Al final resultarà que tant el PSOE com el PP han quedat lligats de mans i peus amb el mateix tipus de veta: la que serveix per subjectar les mascaretes a la cara. En efecte, tant el cas Ábalos com el que afecta ben de prop Isabel Díaz Ayuso tenen a veure amb aquests elements de protecció que van atenuar l'impacte de la pandèmia. A tot això cal afegir-hi, indirectament, la insòlita acusació contra el fiscal general de l'Estat, a qui es retreu la revelació de secrets judicials de la parella de la presidenta de la Comunitat de Madrid, Alberto González Amador. Pel que sembla, aquest infermer de professió va rebre comissions del 4,5% per la compra massiva de mascaretes, així com del 7,5% per l'adquisició de vacunes. Falta l'adverbi, no fos cas: presumptament. Els quatre arguments-excusa per provar de deslligar-se les vetes d'aquestes mascaretes que se'ls han acabat entortolligant per tot arreu són previsibles. El primer és un clàssic de la retòrica cunyadista: "Què podíem fer en una situació així, eh? Doncs exactament el que vam poder per resoldre un problema que afectava tota la comunitat!" No falla mai. El segon també és prou conegut: "Cobrar comissions no és, en si mateix, un fet delictiu". En si mateix no, sens dubte; però en determinats contextos és pura corrupció, sobretot si no es declaren els guanys, com sembla que és el cas. O és que potser algú creu que, per les raons que siguin, és impune? El tercer és el que ens recorda que "això també va passar en molts altres llocs" i que, per tant, malauradament "ha estat la norma a l'hora de procurar la immunitat de la població". Doncs que bé. El quart i últim tampoc falla mai. Resulta que, en realitat, el que hi va haver aquí va ser un "error de comunicació" a l'hora d'explicar uns fets esdevinguts "en circumstàncies excepcionals". Clar, clar...
Comunitat, immunitat, comunicació... Ep: aquí hi ha una arrel etimològica compartida. De vegades, l'etimologia aporta elements de comprensió importants, sobretot quan fem retrocedir les paraules fins al seu origen més remot. Els termes comunitat i comunicació deriven, a través del llatí, d'una mateixa arrel indoeuropea, mei, que fa referència a la noció d'intercanvi en el si d'un grup amb costums comuns (és el cas del verb remunerar, per exemple, que també duu aquesta arrel) o bé diversos, com es veu en el verb immigrar. I la immunitat? De vegades oblidem que, d'alguna manera, és el contrari de comunitat. Com explica el filòsof italià Roberto Esposito, si la communitas és allò que lliga els seus membres pel fet de compartir, la immunitas és allò que, per contra, els deslliura d'aquesta càrrega, els exonera d'aquest pes. Així com la idea de comunitat remet al que és general i obert, la immunitat o la immunització remet a "la particularitat privilegiada d'una situació caracteritzada per sostreure's a una condició comuna". Això és evident en la definició jurídica segons la qual gaudeix d'immunitat –parlamentària, diplomàtica, etc.– aquell que no està subjecte a una jurisdicció que concerneix tots els altres ciutadans. Però, d'altra banda, hi ha l'accepció mèdica i biològica del terme: la immunització, natural o induïda, implica la capacitat de l'organisme de resistir, gràcies als seus propis anticossos, a una infecció procedent d'un virus extern.
La paraula impunitat no té la mateixa arrel etimològica que les anteriors, malgrat que, com veiem, en aquesta sòrdida història de les vetes de les mascaretes s'hi troba estretament lligada. La impunitas llatina era el fet de deslliurar-se del càstig (poena) fos quina fos l'acció comesa. Per tant, sí que hi ha una relació entre la immunitat i la impunitat, i en aquest cas és ben cridanera: les dues nocions estan lligades per un tema víric que, si les sospites que ara mateix recauen sobre José Luis Ábalos van a més en termes judicials, també acabarà sent parlamentari. Insistim en la fórmula del professor Esposito a l'hora de definir la immunitat amb relació a la comunitat: es tracta d'una situació que permet fer abstracció de "la condició comuna". La llei afecta tothom, però té excepcions més o menys justificables: sense l'existència de la immunitat parlamentària o de la diplomàtica, la temptació d'acabar amb la discrepància per la via ràpida resultaria irresistible i fàcil. Tanmateix, entre la immunitat i la impunitat hi ha un abisme que és alhora legal i ètic. En aquest cas, i en molts altres, s'ha actuat com si fossin ben bé el mateix. I no és així, òbviament. Si ara substituïm impunitat per inviolabilitat acabarem entenent encara més coses. Moltíssimes més.