Troians del feminisme
Fa temps que parlem dels perills de la moda del feminisme, però potser no som conscients que ja fa molt que conviuen amb nosaltres en forma de troians. Dit amb unes altres paraules: fa temps que ens mengem patriarcat disfressat de feminisme.
Estic al centre d’estètica amb els peus ficats en aigua calenta. Al meu costat, una dona amb uns peus torturats per les sabates estretes i els talons d’agulla. Miro els meus peus salvats dels stilettos gràcies a l’afició per les sabates planes. Què fa que tantes dones facin servir encara aquestes sabates desempoderants, sabates còmplices de l’opressió com ho van ser en el seu dia les cotilles?
L’actriu Julia Roberts es va treure les sabates de taló a la catifa vermella de Canes com a mostra de rebuig i aquest any les japoneses s’han queixat de l’obligació de portar-ne a la feina sota el hashtag #KuToo ( kutsoo -sabata-; kutsuu -dolor-). Potser ni saben que els talons és van inventar perquè els homes muntessin a cavall i que, com per art de màgia, van anar a parar als peus femenins, on han esdevingut a parts iguals martiri i signe de feminitat.
La progressiva sexualització del cos de les dones ha incrustat els talons a l’imaginari col·lectiu i, avui, en aquest pols entre el patriarcat i el feminisme que vivim, estan més de moda que mai. Resulta difícil imaginar una furibunda activista feminista dels anys 70 dalt d’uns talons de vertigen. Però digue-li tu ara a una representant de l’anomenat feminisme liberal que els talons són el contrari del que ella pensa i que donen punts al patriarcat.
I dels talons al troià de la vergonya, el mocador o hijab. Una de les escriptores de casa nostra més honestes, Najat El Hachmi, acaba de publicar un assaig que es titula Sempre han parlat per nosaltres. El podríem glossar a bastament, però si l’haguéssim de resumir diríem que és un al·legat en contra del fals feminisme islàmic. ¿Es pot portar hijab i presumir de ser feminista? ¿És progressista permetre que les dones es banyin a les platges amb burkini? De fet, defensem que les dones del món àrab se supeditin a la castradora religió, oblidant que és una trampa identitària que blanqueja la misogínia estructural.
El seu llibre és polèmic perquè ens posa al davant d’un xoc de trens: mentre que als països de fe islàmica les dones que rebutgen el mocador opressor són castigades durament -tres activistes feministes iranianes acaben de ser condemnades a un total de 55 anys de presó per boicotejar el mocador-, aquí a Occident hem embogit i presumim de la seva entrada als Parlaments. De fet, en la celebració del darrer 8 de març al Palau de la Generalitat el discurs central va anar a càrrec de Míriam Hatibi, que lluïa un bonic hijab.
En aquest temps de feminismes en plural, recordem que no existeixen els feminismes fets a mida i que tot allò que no defensa la igualtat no és feminisme sinó un vulgar engany. Una recepta infal·lible per detectar els troians és aquesta: desconfiem de tot el que va contra les dones, com per exemple els talons d’agulla i el hijab.
