Socialisme i anarquisme
Peces Històriques Triades Per Josep Maria Casasús[...]
Els anarquistes sentim les idees de l’única manera que poden i deuen sentir-se: honorant-les. En celebrar-se el memorable Congrés del Teatre de la Comèdia, de Madrid, el malaurat Salvador Seguí digué aquestes paraules: “Si, ara, la burgesia posés a les nostres mans la responsabilitat de la cosa pública, nosaltres ens veuríem forçats a refusar aquesta responsabilitat, perquè el poble està mancat de preparació per a una tasca fonamentalment transformadora de la societat actual.” Era una veritat aleshores, ho és encara, i els anarquistes no ens avergonyim de confessar-ho, ans al contrari, car l’ésser fidels a la veritat és sempre un motiu d’orgull. I no sols era el poble el qui no estava preparat, sinó que tampoc no ho estàvem nosaltres i no ho estàvem per mancança de predisposició a canviar d’idees i principis amb la facilitat amb què hom canvia de camisa. Si Seguí no hagués tingut en compte l’honradesa ideal i la conseqüència dels anarquistes, potser les seves paraules haurien estat aquestes: “Si les circumstàncies posessin a les nostres mans la responsabilitat de la cosa pública, nosaltres no la refusaríem de cap manera; i si el poble no està preparat per a establir el comunisme llibertari, nosaltres, “amb l’ajut dels qui vulguin aprofitar l’ocasió”, crearem un gran aparell estatal i una burocràcia exorbitant i absorbent... “car la caritat ben entesa comença per un mateix.” Tanmateix, no és aquest el principi moral del qual es valgueren i es valen els jacobins de Rússia? Qui pot negar que la Confederació Nacional del Treball (CNT), durant uns anys, ha constituït la força organitzada més formidable d’Espanya? Qui pot negar que a Espanya ningú no podia fer res, en sentit revolucionari, sense comptar amb aquesta força organitzada?... Si els anarquistes ens judicàvem incapaços per a establir el comunisme llibertari, no era de sentit comú oferir aquesta força organitzada, per tal que el progrés polític d’Espanya no quedés estancat? I què té de particular que l’oferiment fos fet a les esquerres burgeses? A qui, doncs, podia fer-se l’oferiment? És potser l’endarreriment de comptes el que fa ignorar a Maurín que entre les esquerres, a les quals es feia l’oferiment, hi havia els socialistes?... I és això objecte del blasme o, quan menys, de la ironia de Maurín. [...]
