Aquest deu ser el lloc
He passat un parell de setmanes amb uns amics que viuen a Irlanda, en una casa amagada en una de les valls menys poblades del país. Per arribar-hi has d’aturar el cotxe i baixar dotze vegades per anar obrint les tanques que et barren el pas. Els amics que m’han acollit, la Claudette i en Daniel, consideren que aquest és el seu lloc al món.
Hi he conviscut quinze dies i n’he tingut prou i de sobres per estimar-los. A ells i a tot el seu entorn -fills, mares, germans, examants, exmarits, amics-. Una galàxia que es va espesseint a mesura que els coneixes i detectes les connexions entre ells, sempre vibrants de sentiments intensos.
I ara que he acabat de llegir Aquest deu ser el lloc, aquesta novel·la que m’ha retingut durant uns dies en aquest món creat per Maggie O’Farrell, ara que he tornat a casa i m’he hagut d’acomiadar de tots els personatges que l’habitaven, em sento buida i enyorada i estic segura que hauré de passar uns dies de dol abans d’obrir la primera pàgina d’un altre llibre.
Vaig descobrir Maggie O’Farrell ja fa set anys, gràcies a la traducció que va fer La Campana de la seva novel·la L’estranya desaparició d’Esme Lennox. De seguida vaig saber que a la Gran Bretanya se la considerava una de les veus més brillants de la nova narrativa. L’enlluernament que em va provocar la seva manera d’escriure em va fer córrer a buscar, un parell d’anys després, una altra novel·la seva, publicada en castellà per Salamandra, Instrucciones para una ola de calor, en què una família anglesa havia d’enfrontar una situació extremament delicada durant un estiu de temperatures excepcionalment altes per al clima britànic.
A la pàgina vint-i-dos d’Aquest deu ser el lloc, el protagonista sent una veu a la ràdio que li desperta tots els seus monstres adormits: “Tinc la sensació que una ventada ha obert de cop una finestra en algun lloc o que una peça de dòmino ha caigut sobre una altra i ha provocat una cascada. Una onada s’ha precipitat endavant i després s’ha retirat, i el que hi havia a sota ha quedat alterat per sempre”. Recordo que vaig pensar: ja m’has guanyat, Maggie, aquí em tens altre cop devotament enganxada.
Com una xarxa plena de nusos -cada nus un trauma, un pas en fals, un malentès, un error-, aquesta novel·la t’atrapa i, quan et té, et fa estimar aquests personatges que, de nus en nus, aconsegueixen teixir uns lligams delicats i poderosos, com són els lligams que se sostenen en l’amor.
