Secularització accelerada
¿Com pot ser que la vella Espanya catòlica s’hagi convertit en avantguarda dels drets individuals en tan poc temps? ¿Com pot ser que qüestions que encara generen debat i confrontació en països de tradició laica, com el matrimoni homosexual, que sovint encén passions a França, hagin estat assumides amb tota normalitat aquí? Segurament ni abans el clixé que emetia el franquisme -i imposava per l’imperi de la llei- era un retrat real, ni ara el catolicisme està tan arraconat. Tanmateix, des de la llei del divorci, l’Església ha perdut totes les batalles contra els canvis legals en matèria de moral i costums. L’única que ha guanyat és la dels diners: tots els governs li han donat un tracte privilegiat, com si sentissin un sospitós temor de Déu.
L’Església ha fet política, òbviament, i és un bastió del Partit Popular -en el qual hi ha un nucli molt fidel d’obediència catòlica-, excepte a Catalunya i al País Basc, on el flirteig amb el nacionalisme conservador i les complicitats establertes en el tardofranquisme amb altres sectors l’han dotat de més permeabilitat a l’entorn. Però el pes del passat sobre l’Església espanyola encara és molt gran. No en va fa quatre dies encara la presidia Rouco Varela, i personatges com Cañizares segueixen fent demostracions d’intolerància, masclisme i homofòbia.
L’Església catòlica va assumir la funció d’aparell ideològic del franquisme, que li va confiar l’ensenyament, a més de l’adoctrinament de la gent. Als anys 60, quan alguns sectors socials es van començar a liberalitzar i es va anar obrint una bretxa creixent entre la superestructura política i institucional franquista i part de la població més urbana, l’Església en la seva majoria es va quedar enganxada a la part de dalt. I el pes doctrinal s’ha adaptat difícilment al context global de transformació de referents culturals bàsics. Abans, amb un món traçat pels monopolis religiosos, l’Església catòlica era l’única vertadera. Ara és una més -la més important- entre moltes altres. Les aparences enganyaven: l’energia secular era molt més gran del que la història semblava indicar. L’Església paga massa segles d’acomodació a la funció repressora. L’adaptació als temps actuals passa per acceptar que el seu paper ja no és central.
