Santiago Rusiñol

Peces Històriques Triades Per Josep Maria CasasúsQuan tenia només que sis anys, anava als Quatre Gats a veure titelles. [...] Abans d’entrar a la sala d’espectacles, passàvem per un cafè que feia olor de cacauets torrats, de bigotis i de cabelleres. Era el cafè més irrespirable que hi havia a Barcelona. En aquell cafè vaig tenir la primera visió de Santiago Rusiñol, amb la barba ben negra i amb la galta de Cyrano de Bergerac. Aleshores el que em feia un gran efecte era el seu cognom, aquesta paraula que designa l’ocell més poètic i més romàntic de tots. Un senyor que es digués Rusiñol, en la meva mentalitat de criatura, era una cosa tan agradable i misteriosa com un truc de joc de mans. Després d’aquests fets, tota la pintura i literatura de Santiago Rusiñol va servir per a guarnir la meva adolescència de xiprers crestejats de mel i de somni, de clowns vestits de samarretes de picapedrer, de senyores Carmetes dures com pinyols d’oliva, de tarambanes i estripaqüentos amanits amb pebre del país i amb una carxofa tendra al trau de l’americana. Molts anys després, quan jo em passava setmanes a Girona festejant com un desesperat, em vaig fer amic del mestre. Rusiñol vivia, com jo mateix, a l’Hotel dels Italians, i compareixia al menjador amb un fuet embolicat dins un paper d’estrassa i amb un gitano que li deien en Pep Gitano, tot carregat de pinzells. A les tardes, quan acabava de pintar, jugava al burro i a la manilla al cafè de Cal Norat. I a les nits les partides s’allargaven amb la companyia plena de boira i plena de cordialitat d’una copa d’absenta. Després l’he estimat de debò, i hem parlat de tot, a totes les hores, del migdia en avall i de la matinada per amunt; i en aquests escenaris l’he ajudat a posar-se l’abric una mica deformat, d’un xocolata, indecís, i li he allargat el seu barret ample, farcit de pols i de glòria. En aquest moment de la seva mort, no crec que hi hagi cap ploma del nostre país que utilitzi la paraula simpatia sense una sinceritat absoluta. [...] Rusiñol ha estat un treballador únic, no ha deixat mai de pintar ni de pensar o escriure arguments. A l’hora de morir, quan ja tenia la sang intoxicada i no l’obeïa el cervell, en el desvari va demanar que li portessin el quadro que estava pintant. [...].