La política del quasi no-res
'A la intempèrie'. L’actual política catalana viu a la intempèrie. Tal com ho defineix el diccionari: “Sense sostre ni recer”. D’ençà de l’aplicació arbitrària de l’article 155, el sistema autonòmic ha fet fallida. El terreny de joc s’ha esborrat, i ja no té línies ni regles clares. L’adversari –l’Estat–, que té pràcticament tots els instruments de coacció violenta, actua sense patrons i amenaça de tornar a estripar les cartes en qualsevol moment i acabar la partida sense contemplacions. Les nostres institucions –el Parlament, el Govern i la resta d’organismes públics– viuen en la incertesa normativa, quan no estan sotmesos a tota mena d’intimidacions que les fa vulnerables i porugues.
En aquestes condicions, no sembla gens raonable que es demanin lideratges impertorbables, com si encara visquéssim en el plàcid autonomisme. Però hi ha qui encara viu instal·lat en aquell somni –de fet, en el vell malson– autonòmic, esperant que reapareguin la mena de líders que, conformats amb els constrenyiments habituals –la continuada vulneració de l’Estatut amb les lleis de bases, l’incompliment de les sentències del Tribunal Constitucional, la no execució de les inversions promeses, la brutal depredació fiscal o la manca de respecte a la diversitat cultural i lingüística–, administraven el poder residual amb pompa i solemnitat.
No: ara necessitem –i els tenim– líders que ocupin aquest territori tan inclement amb la màxima dignitat més que no pas gestors grandiloqüents del quasi no-res. I per això trobo miserable escarnir les limitacions dels nostres dirigents per governar, amagant la inclemència de les condicions en què han de batallar.
'En la inestabilitat'. Fer política en arenes movedisses és una bogeria. Hi ha qui demana plans, fulls de ruta, calendaris, objectius de govern, polítiques eficaces… I resulta que cada setmana hi ha canvis d’escenari, d’actors, d’obra i també d’espectadors. Fins i tot els que ho haurien de tenir més fàcil han de canviar de criteri de manera sobtada. Pedro Sánchez prometia exhaurir el seu temps de govern poc abans de convocar eleccions. Inés Arrimadas assegurava que el seu objectiu era Catalunya tres setmanes abans d’anunciar que marxa a Madrid. L’espai dels comuns no para de sotraguejar: sense Fachin, sense Domènech, sense Alamany, i ara sense Nuet i el seu nou partit, Sobiranistes. També desconcerten Junts per Catalunya, la Crida, el PDECat i la impossible estabilització d’un independentisme transitòriament transversal i, alhora, tan radical en els principis com moderat en les formes. I amb una ERC que si es manté disciplinada és per les ordres d’un líder empresonat a qui, és comprensible, ningú no gosa contradir.
I, tanmateix, és ara que cal moure’s ràpidament, sense mapa ni brúixola, si no es vol acabar ofegat en el fangar. No és temps, doncs, d’alentir el pas, d’ajornar projectes ni d’especular sobre els moviments de l’adversari. Qui mantingui ferma la mirada en l’horitzó desitjat és qui assolirà l’objectiu.
'Esperant l’inesperat'. Es poden fer tota mena d’apostes sobre com sortir de la intempèrie i com dibuixar una nova cartografia política. Però només són això: apostes. La desigualtat de forces –en potència, però també de naturalesa– és tan gran que el desenllaç no arribarà d’una confrontació final a camp obert. Ni d’un 155 permanent sobre dues generacions, ni d’una taula de diàleg civilitzada. Ni de la violència desbocada, ni d’anar parant l’altra galta. El final, ara com ara imprevisible, serà resultat de qui cometi el pitjor error i de qui hagi resistit prou per saber-lo aprofitar. No hi haurà una victòria heroica d’uns, ni una desfeta total dels altres. Hi haurà una darrera espifiada, i hi haurà l’espera atenta de qui la sabrà aprofitar. Quan no es compta amb la força bruta, i es vol guanyar sense fer-se gaire mal, cal fer cas dels clàssics: “El bon vencedor evita la guerra” (Lao-Tse).
