Roger Mas, irredempt
Roger Mas no té res a envejar a Johnny Cash, i creguin-me que no és cap voluntat de fer un rodolí fàcil ni un elogi desmesurat. Al meu entendre, els dos artistes tenen coses en comú, però afortunadament Roger Mas ha aconseguit arribar a la perfecció del seu art sense passar per l’experiència de l’autodestrucció com va fer el seu antecessor.
Roger Mas acaba de publicar Irredempt, un disc que el confirma com una de les realitats més sòlides de la música catalana actual, tal com ja sabíem com a mínim els que havíem escoltat Cançons tel·lúriques.
Al meu entendre, la comparació amb Johnny Cash se sosté en l’evidència que parlem d’artistes que intenten anar més enllà del mer gaudi estètic per adreçar-se a algun racó de l’ànima que sovint tenim oblidat.
En primer lloc, és obvi que tenen en comú la tendresa i l’espiritualitat. Johnny Cash va descobrir Jesucrist després de passar per les drogues, i en canvi Roger Mas ha tingut l’encert d’haver descobert mossèn Cinto Verdaguer abans que qualsevol forma de perdre el temps.
Això ha fet possible la confecció de discos admirables (Roger Mas és un músic que encara treballa el concepte del disc com a unitat artística, sense abandonar en cap moment la necessitat de compondre cançons memorables) com els esmentats Cançons tel·lúriques o, ara, Irredempt, un disc que està fet només amb veu i guitarra però que té tota la força d’una simfonia.
A Roger Mas tant li fa versionar Jacint Verdaguer com inventar-se la història d’El Calavera, que no deixa de ser una interpretació del Pedro Navaja de Rubén Blades, que Roger Mas no es cansa de reivindicar, com va fer ahir mateix a El suplement de Catalunya Ràdio, amb Ricard Ustrell. I és que Mas, a banda de tot, és un excel·lent escriptor i lector, que en una cançó dóna tant de valor al text com a la composició musical.
Roger Mas afirma que ha volgut gravar Irredempt com si es tractés d’un concert cara a cara amb l’oïdor. Ja em dispensaran que presumeixi, però fa uns mesos vaig tenir l’honor d’acollir Roger Mas i el fotògraf Jordi Plana a casa meva, i el cantant ens va fer l’obsequi de venir acompanyat de la seva guitarra i despenjar-se amb un miniconcert casolà que ara veig reflectit en el so d’aquest disc. No cal dir que l’experiència va ser impressionant.
I, en segon lloc, comparteix amb Johnny Cash una veu rotunda, fonda, plena de vivacitat, que genera en qui l’escolta una rara i confortable barreja de versemblança i benestar. Roger Mas és capaç d’aixecar la bandera de la mística sufí (la mateixa d’on va beure Ramon Llull per escriure el Llibre d’Amic e Amat ) sense la més mínima afectació ni pedanteria, i a la vegada té l’energia d’un crooner o d’un rocker que sap divertir-nos i fer-nos gaudir de la música. Ja paro de fer propaganda, però si volen comprovar tot el que acaben de llegir, i algunes coses més, no es privin d’escoltar Irredempt, una autèntica delícia que devem a Roger Mas.
