Racismes invisibilitzats a casa nostra: parlem-ne
Si pensem en racisme, potser el primer que ens ve al cap són els excessos policials als Estats Units contra la població afro-americana, el discurs xenòfob de Trump o l’augment de l’extrema dreta a Europa, per exemple. Però ¿som conscients del que passa a casa nostra? ¿Es coneixen els racismes quotidians que patim les persones racialitzades que vivim a Catalunya?
La resposta malauradament és negativa. No se sap o no interessa. Si el problema és el desconeixement, hem de visibilitzar-lo; si el que passa és que no interessa, hem d’aconseguir que entri a l’agenda pública a través de la incidència política.
Els racismes que patim són molts i molt variats. Són situacions quotidianes que moltes vegades ni tan sols nosaltres mateixos identifiquem com a racisme. Les hem naturalitzat, ens hem resignat a suportar-les des de ben petits.
La naturalització del racisme és gairebé un mecanisme de defensa. Tenim la percepció que tot i que alcem la veu no serem escoltats i, alhora, desconfiem de les administracions públiques. Dia rere dia veiem com la inacció política davant el racisme fa que les discriminacions quedin en la impunitat més absoluta.
I seguim callant. Seguim esquivant els racismes, els traiem importància, pensem que “no ens tornarà a passar”. Però la meva experiència de trenta anys com a dona racialitzada a Catalunya em diu que sí, que sempre torna a passar. Tornarem a sentir comentaris racistes amb tota la bona intenció del món i sovint provinents de persones que s’autodenominen no-racistes. I, a sobre, esperaran de nosaltres que els aguantem estoicament, perquè si ens rebel·lem i contestem serem titllats d’exagerats que ho malinterpretem tot.
Potser haurem de sentir novament la famosa frase “Jo no soc racista, però...”, potser notarem mirades de desconfiança en l’espai públic, potser en una entrevista de feina no passarem el filtre perquè el nostre nom no és Anna o Marc i la nostra foto està ennegrida i, per això, “No donem el perfil”. Potser haurem de dir a una amiga que truqui per nosaltres per llogar un pis, perquè així la immobiliària no detectarà el nostre accent “estrany”. Potser serem l’única persona del nostre grup d’amics que no pot entrar a la discoteca, potser ens pararan al metro i ens demanaran la documentació pel nostre color de pell. Potser haurem d’explicar tot el nostre arbre genealògic i justificar el nostre origen fins i tot a persones que acabem de conèixer.
En el meu cas, crec que és la pregunta que més cops m’han fet a la vida. No em molesta la pregunta en si mateixa, sinó que quan no respons el que se suposa que hauries de respondre s’entra en una espiral de preguntes que s’allarga fins a l’infinit. Quan em fan la pregunta sempre penso el mateix: “Fins quan hi insistiran aquesta vegada? ¿N’hi haurà prou amb la primera resposta? O seguiran insistint?”
Si algú em pregunta d’on soc, la meva resposta és “D’aquí”, ja que vaig néixer a Barcelona. Però molts cops la persona em repregunta: “Sí, sí, però d’on ets realment?” I jo insisteixo: “Soc de Barcelona”. “Però... i els teus pares?” I, finalment, responc: “El meu pare és de Kènia i la meva mare és catalana”. I la cara de la persona canvia com alleujada per haver descobert què fallava en les meves respostes inicials.
M’encanta haver nascut en una família formada per una parella mixta i no tinc cap problema per explicar-ho. Però penso que respondre “Soc d’aquí”, d’entrada, hauria de ser suficient. No ens feu sentir obligats a justificar-nos per verbalitzar que som persones catalanes no blanques.
Si ets una persona racialitzada, saps de què parlo; si ets una persona blanca, potser penses que exagero. Però et diré que no conec cap persona racialitzada que no hagi patit almenys un episodi de racisme a la seva vida.
La nostra societat és racista i una part de les persones que hi vivim en patim les conseqüències. El problema és que no ho volem reconèixer. Ens fa mal com a societat. És més fàcil mirar cap a una altra banda. Però així no avançarem i el racisme no desapareixerà. El primer pas per combatre’l i erradicar-lo és admetre que existeix.
Cal que cadascú faci un treball de revisió per detectar els racismes que reprodueix en la seva vida quotidiana. Aquesta revisió també passa per reconèixer el racisme institucional i exigir a les nostres institucions que treballin més decididament per combatre’l. Al mateix temps, necessitem més persones blanques aliades que s’impliquin en la nostra lluita, que es posin les ulleres antiracistes i revisin el seu privilegi blanc per ser-ne conscients i utilitzar-lo per ajudar les persones que no el tenim. Si no aconseguim posar fi a aquesta xacra, no tindrem mai una societat igualitària.
