Quin islam per a quina Catalunya?
Pendents encara d’aclarir tots els detalls dels atemptats a Barcelona i Cambrils, i tot just començant a fer les valoracions de l’impacte que tindran sobre el model de convivència de la societat catalana, cal començar a proporcionar arguments que ens puguin servir per establir aquest balanç. En primer lloc cal assumir el profund desconeixement que ens separa de l’islam com a tradició i dels musulmans com a col·lectiu humà. Amb el primer compartim el llegat abrahàmic, i amb els segons compartim carrers, escoles i dispensaris, tot i el vel d’indiferència mútua que ens separa. El recel propi sovint s’emmiralla en el recel dels altres, i al final resulta que tots som víctimes d’una desconfiança que ens allunya tot i viure en el mateix escenari social.
Un escenari que ha canviat força des del moment, cap a l’any 1974, en què a la ciutat de Barcelona es va obrir la primera mesquita de Catalunya. Gràcies a l’impuls de l’economia catalana, molts homes marroquins, senegalesos i posteriorment pakistanesos van arribar al país per trobar les oportunitats que els negaven les seves societats d’origen. L’arribada de les seves famílies va constituir un punt d’inflexió en la seva voluntat de romandre a Catalunya, fet que es va reafirmar dècades més tard amb les primeres generacions de musulmans nascuts en terra catalana. Les comunitats musulmanes també han anat canviant, fent evolucionar la seva expressió religiosa des d’element de vincle amb les referències de la societat d’origen fins a component rellevant d’una identitat que confirma la seva voluntat de trobar un espai propi en la societat catalana. En cada una de les prop de tres-centes comunitats musulmanes que s’apleguen al voltant dels seus oratoris s’expressa aquesta evolució entre l’islam dels pares i l’islam dels fills.
Amb aquestes dades sobre la taula alguns podrien concloure de manera excessivament cofoia que ja estem davant d’un “islam català”. Però permetin-me que faci dues breus puntualitzacions: en primer lloc, no soc ningú per negar cap sentiment de pertinença que pugui expressar cap persona individual, i em consta d’amics i coneguts musulmans que declaren amb orgull que pertanyen a aquesta terra. Això ens ha d’enorgullir. Però, en segon lloc, els meus dubtes s’orienten en relació a l’arrelament de l’islam com a referència religiosa i identitària de molts ciutadans catalans. Fa uns quants anys jo afirmava ingènuament que l’islam de Catalunya seria aquell que construirien els mateixos musulmans amb els seus actes i paraules. Ara ja no em queda tan clar, ja que hi ha països musulmans molt recelosos que els seus originaris puguin esdevenir catalans, i d’altres que afavoreixen la introducció d’idees que formulen obertament que els musulmans han d’aïllar-se del context social en què es troben. Però per reblar el clau, també hi ha hagut forces polítiques al nostre país que, de forma clientelar, han volgut bastir un islam mal·leable i dòcil. Aquesta doble influència condiciona enormement la generació de pertinences sòlides, i allarga un estat de provisionalitat identitària gens beneficiosa. I, per si no fos prou, com a expressió també de la transformació que està protagonitzant la nostra societat, la malfiança atiada per esdeveniments internacionals i per la desconfiança mútua acaba provocant polèmiques que es relacionen amb l’increment de la visibilitat pública dels musulmans. I la desconfiança es desplaça vertiginosament per un pendent que du al racisme. Quan vulguem dubtar de l’existència de fets islamòfobs, preguntem a les dones musulmanes que decideixen portar hijab pel carrer.
El nostre enyorat Josep Ribera, que ens va deixar a penes fa dues setmanes, a finals dels anys noranta em va dir que l’islam seria una pedra de toc per avaluar la solidesa de la solidaritat i la tolerància de la nostra societat. Tenia tota la raó: la nostra és una solidaritat que s’expressa a través de geometries complexes. Som capaços d’obrir els braços per causes que ens són llunyanes, però reaccionem de manera freda i escadussera davant d’una realitat propera respecte a la qual seguim mostrant indiferència.
Fins que es produeixen atemptats com els que hem viscut. I és llavors quan es reclama que els musulmans condemnin els fets (cosa que han fet, ara i sempre) o fins i tot se’ls exigeix que demanin perdó (cosa que és moralment intolerable, ja que ningú hauria de ser obligat a sentir-se responsable de la barbàrie comesa per uns veritables apòstates de l’islam). O quan el nou concepte fetitxe que és present en tots els arguments és radicalització, sense que ningú ens pugui explicar quines són les seves veritables causes i efectes (també dins de les mateixes comunitats musulmanes).
Queda molta feina per fer, sabent que a partir d’ara, com a víctimes, els destins de catalans i musulmans es troben inextricablement units.
