Prou impunitat!

Peces Històriques Triades Per Josep Maria CasasúsD’unes declaracions recents del ministre d’Estat, Álvarez del Vayo, subratllem una frase: “Els actes inconscients dels incontrolats comprometen tota esperança d’una millora de la nostra situació internacional.” En el mateix sentit, i gairebé amb les mateixes paraules, s’ha expressat també el ministre d’Indústria, Joan Peiró. Dos homes responsables. Dues posicions ideològiques. Un socialista i un anarquista. Dues afirmacions coincidents. Peiró i Álvarez del Vayo reaccionen així perquè senten la guerra com a única i suprema exigència, i perquè comprenen que no serà possible un triomf si persisteix l’acció incontrolada d’uns individus que no són, en definitiva, més que uns apreciables factors -involuntaris o conscients- del feixisme. Tothom ha d’esforçar-se per acabar amb qualsevol acció pertorbadora. Les organitzacions sindicals i els partits polítics estan obligats a donar l’exemple, procedint a una inflexible i rigorosa depuració dels seus rengles. El Govern ha d’imposar enèrgicament l’autoritat que li atorguen el seu origen legítim i la seva força representativa. [...] No és possible que, mentre els combatents del front sacrifiquen -i de vegades perden- la vida, i mentre els responsables de la direcció dels partits i organitzacions sindicals s’esforcen per a responsabilitzar i disciplinar les masses -amb una responsabilitat i disciplina de guerra-, uns altres elements, que substitueixen l’ideal per la conveniència pròpia, deshonorin, amb la immoralitat i el crim, el moviment popular que s’inicià gloriosament el 19 de juliol. Prou impunitat! El que actuï al marge de la llei; el que vulgui treure profit de la revolució i de la guerra; el que, fent mofa de la dolorosa realitat d’avui, passegi la seva vagància per la reraguarda, ha d’ésser eliminat sense contemplació. No és ja la vida dels homes sacrificats, ni són ja els interessos perjudicats, els que reclamen la mobilització de la màquina policíaca i judicial contra els pertorbadors. És el prestigi de la revolució mateixa; és la sort de la lluita antifeixista. [...]