Presó permanent revisable

Es fa molt difícil escriure aquest article després de la commoció per la terrible mort del nen Gabriel, en què desgraciadament s’han conjurat els pitjors instints, les pitjors circumstàncies. És impossible d’entendre com una dona pot actuar així; probablement mai no ho sabrem. Res del que exposaré aquí hauria pogut evitar la mort d’aquestes o altres víctimes. Creguin-me que si fos així deixaria de banda una sèrie de raonaments que de vegades poden semblar excessivament academicistes o tècnics i defensaria una altra postura.

Espanya, contràriament al que es pugui creure, és un dels estats europeus amb una taxa d’homicidi més baixa. Concretament, ocupa el segon lloc per la cua, just abans d’Àustria. Els semblarà increïble, però la llista l’encapçalen països com Bèlgica, Finlàndia, les repúbliques bàltiques o França.

El 1979, quan es va aprovar la llei orgànica general penitenciària, aquest país era especialment sensible a la qüestió de les presons. Molts dels parlamentaris que havien patit la dura repressió de l’època franquista la van defensar. I és que era una llei molt progressista i respectuosa amb els drets humans. Sovint en aquella època dèiem que teníem unes presons nòrdiques pel que feia a la legislació, però en la pràctica una realitat mediterrània. Va ser una època molt convulsa, amb nombrosos motins en presons superpoblades, però la llei no es va endurir.

L’accent que es va posar en la resocialització obria grans esperances, malgrat que des de la teoria sempre vam ser molt crítics. Actualment, veiem que a poc a poc ha anat desapareixent l’esperança de les presons resocialitzadores, si bé han aparegut nous conceptes, com el de pedagogia comunitària o el de presons més obertes i integradores, amb més participació de la comunitat, la possibilitat de fer algun tipus de tractament amb èxit, nous aprenentatges de conducta, etc. Segurament el més important seria pensar sempre que l’objectiu del compliment de qualsevol condemna hauria de ser que l’intern pogués viure posteriorment en llibertat sense cometre nous delictes, i no tant que el seu comportament fos bo dins de la presó. En qualsevol cas, i trencant també amb els tòpics, aquest és un dels països europeus on la durada de les penes és més llarga. Fins a l’entrada en vigor de la presó permanent revisable, el màxim de pena a l’estat espanyol era de 25, 30 o 40 anys segons la gravetat.

Aquesta polèmica sanció, que aquests dies novament es discuteix al Congrés, és el més semblant a una cadena perpètua, però amb una sèrie de matisos que intenten evitar-ne la inconstitucionalitat, encara que en el fons és el mateix. La seva entrada en vigor data del 30 de març del 2015. Avui voldria explicar que la pretesa eficàcia de la cadena perpètua no existeix. Mai en cap país s’ha pogut establir una relació per la qual l’existència de condemnes més dures suposi més seguretat per als ciutadans. Ni tan sols als països on existeix la pena de mort no es pot afirmar que siguin més segurs, i l’exemple més clar és el dels Estats Units.

A mi em sap molt greu que aquest debat es confongui amb el dolor de les víctimes. Que d’alguna manera -i no vull fer servir el verb instrumentalitzar perquè seria una ofensa- no se separin adequadament les peticions legítimes de les víctimes de l’obligació de l’Estat de decidir una política criminal coherent i eficaç, però també ponderada i respectuosa amb els drets humans. És cert que l’agressor no les ha respectat, és cert que determinats crims són insuportables, però la resposta de l’Estat mai no es pot posar a la seva altura. La cadena perpètua és semblant a una mort en vida, sense cap tipus d’esperança.

Les nostres penes ja són molt llargues. No fa gaire vam fer un estudi comparat sobre els efectes que produeixen les llargues condemnes en les persones i Espanya era un dels països amb un compliment de les penes més sever. Després de molts anys de privació de llibertat, les persones perden l’autonomia, la dignitat, la possibilitat d’incorporar-se al món real.

De fet, una condemna de quaranta anys com la que es pot donar a l’estat espanyol és gairebé el doble del concepte d’algunes cadenes perpètues d’Europa. A França, Alemanya, Itàlia, Bèlgica i Àustria tenen una pena similar a la denominada presó permanent revisable; ara bé, en la majoria d’aquests països la primera revisió es fa a partir dels quinze anys d’internament. El nostre Codi Penal va establir que la revisió es faria en tot cas a partir dels vint-i-cinc anys de compliment.

Crec que la cadena perpètua en qualsevol de les seves formes és un càstig cruel i contrari als drets humans. És condemnar algú a viure sense cap tipus d’esperança, de futur, ni tan sols amb la possibilitat de penedir-se o arribar a somiar que algun dia la seva vida pugui canviar.

No sé quin càstig mereixen les persones que fan tant i tant mal, que produeixen un dolor irreparable. No sé, tampoc, com podem evitar determinades conductes criminals que no tenen cap explicació, però vull pensar que encara que no les puguem erradicar del tot potser podríem prevenir-les millor o almenys reduir-ne el risc. Invertir en la investigació i la prevenció del crim sí que pagaria la pena.