Piferrer

Peces Històriques Triades Per Josep Maria CasasúsPiferrer, el més germànic dels escriptors catalans, m’inspira una curiositat molt viva. Em sembla que ha de resultar més interessant cent voltes que el seu pendant [sic] neoclàssic Cabanyes [el poeta Manuel de Cabanyes (Vilanova i la Geltrú, 1808-1833)] el qual tenia, fins a cert punt, la contextura d’un C. de la R. Española [ironia a propòsit de la Real Academia Española]. No sé què té el castellà de Piferrer -el de “La cascada y la campana” [poema al·legòric sobre la desesperació i l’esperança], per exemple- que no ens ofèn mica, mentre que ens ofèn el dels altres tres escriptors nostres, àdhuc els més il·lustres, com Balmes o Pi i Margall. Aquests ens fan l’efecte de parlar amb una veu estrafeta, amb una veu de màscara. Piferrer, en canvi, ho fa amb veu alterada, sens dubte, però no disfressada; diríem que parla amb una veu de mèdium. Piferrer amà profundament i sincerament la música, aquí on la música, per molts gustada amb intel·ligència, no és potser amada amb instintiva espontaneïtat. Aquest aspecte acaba de precisar la representació que ens mostra el poeta estiticià català com un posseït. Una ànima nòrdica havia passat al seu cos i l’emmalaltia. D’hostatjar i servir aquesta ànima va morir Piferrer, als 30 anys -ara en farà setanta.