Pi i Margall

Peces Històriques Triades Per Josep Maria CasasúsDe Pi i Margall n’ha parlat poc el Glosari. Alguns dels aspectes dins l’obra del repúblic il·lustre repugnen radicalment -cal dir-ho- a l’esperit on ve inspirant-se l’esforç de les noves generacions catalanes. Impossible dir tot l’escàndol amb què, en fullejar la Historia de la pintura en España [Madrid, 1851], per exemple, un estudiant amic dels problemes teòrics i conscient de llur complexitat ha de llegir fórmules com aquesta: “El arte jamás ha florecido bajo la tiranía [segons el professor Josep Murgades la frase exacta és aquesta: “El arte no pudo florecer nunca a la sombra de la tiranía”]. O altres [fórmules] d’igual envergadura. Mes hi ha alguna cosa que dóna extraordinari valor a aquest home davant el nostre judici: -Son federalisme, se’ns dirà tot seguit. -Exacte. Però aquí cal distingir encara. No volem referir-nos al federalisme com a doctrina. Volem referir-nos al federalisme com a norma mental. En altres termes: allò que a Pi i Margall confereix una alta significació dins el pensament de la nostra raça no és precisament el fet que, segons la seva prèdica, els Estats haguessin d’organitzar-se de tal o tal altra faisó; sinó el fet que l’autor de la teoria volgués, sense cura de contradicció, superant la superficial contradicció, salvar alhora, accentuar alhora, l’esperit local i l’esperit universal. El Pare de la nostra Nació és Ramon Llull, havem dit alguna vegada. És Ramon Llull perquè ell ens ensenyava, tot a l’ensems, a pensar en vernacle i a demanar, en vernacle o en llatí, allò mateix que Leibniz anomenarà més tard Universale Collegium [idea de crear una acadèmia mundial de savis]. Doncs bé; Pi i Margall és, en aquest sentit -aproximació ahir imprevista!-, el descendent remot i impàvid de Ramon Llull. Pi i Margall és l’única ment que, enmig del romanticisme espanyol -dogmàticament localista per una banda, dogmàticament jacobí per l’altre costat-, té prou força per reunir dialècticament l’ampla humanitat i la pàtria estreta. Per bufar amb hàlits de l’esperit l’universal incendi revolucionari, sense voler que dins ell s’arbori en sacrifici la fusta del roure o del pi forals.