Otegi, condemna justa o injusta?

De vegades es fa difícil d’explicar com un mateix fet pot ser valorat de forma diferent des del punt de vista jurídic. El problema és que, si bé aparentment el fet és un de sol, hi poden influir de forma clara determinats factors objectius o subjectius que en desencadenin una interpretació diferent. I així, per exemple, des de la intencionalitat de l’autor i els diferents testimonis fins a la validesa de les proves o aspectes processals, successos aparentment iguals poden ser valorats de forma diferent sota una aparença d’igualtat. També hem de tenir en compte la figura del jutge, que mai no és, com deia Montesquieu, “una boca muda que pronuncia les paraules de la llei, un ser inanimat que no pot moderar la seva força i el seu vigor”. Tot el contrari: els jutges són éssers polítics, com recordava fa poc en un article el professor César Arjona, especialista en filosofia del dret, i, en conseqüència, tenen les seves pròpies conviccions ètiques i morals. Això no vol dir en absolut que els jutges siguin necessàriament partidistes o parcials a l’hora de jutjar, però alhora no impedeix que un mateix assumpte pugui ser interpretat de maneres diferents. En aquest sentit, no ens ha d’estranyar que davant d’un fet determinat els jutges busquin -sempre dins de la legalitat- allò que també d’acord amb les seves pròpies creences i conviccions s’ajusti més a una resolució justa. D’exemples n’hi ha centenars.

Arnaldo Otegi acaba de sortir de la presó després d’haver-hi estat 2.331 dies (sis anys i quatre mesos), condemnat en el seu moment per haver intentat reconstruir la il·legalitzada Batasuna, seguint instruccions d’ETA en el denominat cas Bateragune. Al nord d’Europa, les penes superiors a cinc anys de privació de llibertat reben la consideració de “llargues condemnes”, ja que s’entén que es tracta d’un temps de compliment prolongat que té conseqüències físiques i psicològiques sobre les persones.

L’Audiència Nacional l’havia condemnat el setembre del 2011 a deu anys de presó per un delicte de pertinença a organització terrorista en grau de dirigent i, a més, a deu anys d’inhabilitació especial per a l’exercici del dret de sufragi passiu, així com per a feina o càrrec públic. Tan sols un mes més tard ETA anunciava el cessament de la violència.

Posteriorment, el maig del 2012, el Tribunal Suprem va corregir parcialment aquesta sentència i va reduir la condemna a sis anys i mig. El Suprem va considerar Otegi autor d’un delicte d’integració d’organització terrorista, descrit en l’article 517.2 del Codi Penal, però en el veredicte el considerava “integrant” i no “dirigent” de l’organització terrorista ETA. La postura dels magistrats del Suprem no va ser unànime. Les tesis més conservadores es van acabar imposant davant de dos vots particulars. Un d’aquests considerava que s’havia d’anul·lar la sentència per falta d’imparcialitat, i proposava la celebració d’un altre judici, mentre que l’altre en demanava l’absolució. El vot discrepant d’Alberto Jorge Barreiro deia el següent: “El fet que ETA tingués com a objectiu polític organitzar un front sobiranista i independentista entre totes les forces polítiques de l’esquerra basca deixant al marge el PNB no vol dir que els acusats ni el seu sector abertzale es posessin a les ordres de l’organització etarra, ni que acceptessin de complir els seus mandats polítics, i encara menys que pertanyessin a ETA”.

Ara que ha estat posat en llibertat, resta per veure com queda la qüestió de la inhabilitació especial, si bé en aquest cas crec que només cal recórrer a l’article 42 del Codi Penal, que estableix que en la pena d’inhabilitació especial la sentència haurà d’especificar les ocupacions, els càrrecs i honors sobre els quals recau. En el cas d’Otegi, i probablement en molts d’altres, si la sentència no especifica quins càrrecs públics afecta no es podria executar.

Si fos a classe, molt probablement els alumnes em demanarien la meva opinió, i potser el lector també s’ho demana. Ja saben que jo no crec en les presons i penso que només s’hi hauria de recórrer en aquells casos en què realment la llibertat del delinqüent suposi un greu perill per a la societat, cosa que crec que no seria d’aplicació en aquest cas. Tanmateix, sí que em sembla que va existir un delicte conforme a la legalitat vigent, per la qual cosa hauria proposat la realització d’un treball comunitari i profund en favor de les víctimes del terrorisme, amb l’objectiu d’introduir un nou model de justícia restaurativa que obligui a reparar el dany causat, fet que en aquest cas hauria tingut un gran valor tant real com simbòlic.

El difícil equilibri entre la llibertat de la qual gaudeixen tots els individus (pel sol fet de ser persones) i els límits que imposa la voluntat col·lectiva general se situa sens dubte en l’origen mateix de la vida social. John Stuart Mill ho va expressar perfectament en afirmar que “la llibertat de l’individu acaba on comença la llibertat dels altres”.