Onada de calor

«L’Estat mai ha vist l’extrema dreta com un perill, sinó com una col·laboradora. Arriba allà on la gent d’uniforme no pot arribar»

Xavier Vinader

Un inspector del cos de la Policia Nacional es planta enmig del carrer, crida “ Viva Franco ” i li trenca el nas al fotoperiodista Jordi Borràs. Tot just després, denuncia l’agredit per agressió. Versió oficial, versió d’oficials. I manual d’impunitat d’ús habitual. Protegit i encobert, l’agent de la Brigada Provincial d’Informació que crida visques a la dictadura i agredeix periodistes s’esfuma sense rastre i continua en actiu. Rutina d’estat amb sou oficial i res de nou sota un cel de plom on plouen mentides. Quan els GAL van assassinar Santi Brouard també van enviar a correcuita, cap a Bolívia, el tinent coronel Rafael Masa: la catifa que tapava la fetor de claveguera del terrorisme d’estat no aguantava gaire més. A l’Amèrica Llatina el van designar assessor en la lluita contra el narcotràfic: know how adquirit, el 2001 Masa era enxampat amb 188 quilos de cocaïna.

El déjà-vu és persistent, com quan van enxampar Máximo Blanco, número 2 del museu dels horrors d’Intxaurrondo i vuit cops condecorat pel PP, amb 4.000 quilos d’haixix a Sant Carles de la Ràpita. Sense notícies de Gurb, molt pocs anys després va ser ascendit a coronel. Aquell guardó el signava José Bono. Per no oblidar els angles cecs i sinistres de l’Estat, de l’Estat dins de l’Estat, no s’oblidin mai del cas UCIFA. Corria l’any 1992 i fariña amunt, fariña avall, tota la plana major benemèrita de la lluita contra la droga va quedar enganxada en la teranyina del narcotràfic. Foren condemnats a vuit anys de presó, però no en van complir ni un. Al cervell de la trama, el coronel Pindado, Defensa li va concedir pensió vitalícia el 1999. El mateix va passar amb els capitostos dels GAL: en el cas dels màxims responsables que no van ser indultats, la mitjana de compliment de pena mai va arribar ni al 10%.

Mentre llegeixen aquestes pàgines estiuenques i va pujant la temperatura del col·lapse ecològic, Billy el Niño gaudeix de mèrits pensionats com a torturador de la dictadura, amb quatre medalles incloses atorgades en democràcia. L’hi paguen vostès. Poseu-li gel per glaçar, que amb els nostres impostos tots els colpistes del 23-F gaudeixen ara i aquí de la màxima pensió militar i la Fundación Francisco Franco segueix rebent subvencions. Mentre Pablo Casado, make Spain great again, jura reconquerir Catalunya -malgrat que les paraules sempre siguin de doble tall i en la mateixa afirmació reconegui que ja l’han perduda-. Al seu torn, Marlaska prescindeix, a compte dels fons reservats exhaurits, del coronel Manuel Sánchez Corbí, aquell que pels volts del primer dia d’octubre anunciava que aniria casa per casa i porta per porta. Un altre coronel agraciat - por el imperio hacia Dios - per la desgràcia comuna que ens va suposar José María Aznar y de las JONS, que el va indultar de la condemna per tortures que va rebre el 1997.

Si Borrell escrivia a Le Monde contra la llegenda negra de l’Espanya inquisitorial i franquista, 181 reservistes de l’exèrcit espanyol demanen aquesta setmana respecte “per Franco”, esmenant-li la plana i arruinant-li la bola. Ja deia el pare constitucional Peces Barba, fogots de cultura propietària, que “hauria estat millor quedar-se amb Portugal”. I a la fresca fins i tot els frescos, cadascú sopa amb qui vol en les xafogoses nits d’estiu. El magistrat Pablo Llarena tria Fernández Díaz -el jutge que instrueix la causa amb el partit que la va impulsar-, mentre porta per comparsa en l’acusació popular els ultres de Vox, que reconeixen que sí, que Franco afusellava, “però per amor”. Al forn de l’excepció que tot ho permet, la filla de Marchena -president de la sala segona del Suprem que jutjarà uns pocs per condemnar-nos a tots en el principal judici polític des del final de la dictadura- obté plaça ad hoc com a fiscal a Madrid, en una designació anòmala del tot que indigna la carrera judicial i en la qual ha pres part també la dona de Llarena. Endogàmia de poder, llei del silenci i serveis prestats a la Raó d’Estat. Com per no escalfar-se. Quien bien te quiere te hará llorar.

Algunes derives se sap com comencen però mai com acaben. Aneu alimentant la fera, diria el bo d’en Vinader, que Roberto Alcázar i Pedrín mai no perdonen, impasible el ademán. Per això sorprèn tant que oficialment se sostingui que no hi ha “grups organitzats” d’extrema dreta en l’ofensiva que patim fa mesos. Si no n’hi ha, com s’organitza, es coordina i es desplega la batuda patriòtica a Verges? Per generació espontània? Esclar que hi ha grups ultres -i esclar que són pocs, bufons de l’odi, mal organitzats i força barroers-, els de sempre residuals i els de nou encuny nascuts sota el clima de l’“ A por ellos ”. Neix DUE al Bages, Els Segadors al Maresme i Resistència Vallès. Engoril·lats, cada cop que es minimitzen els fets s’envalenteixen encara més. Comencen a Catalunya i continuen a l’Estat: en un sol mes, vint-i-tres atacs feixistes a seus de partits polítics -PSOE (13), Podem (5), Compromís (4), IU (1)- arran de l’anunci de l’exhumació al Valle de los Caídos.

Memòria i present, Ciutadans treu la karcher de Sarkozy contra el groc -“ racaille, racaille! ”- i fa vídeos censors presumint d’arrencar demandes democràtiques, violentant el dret a la protesta i silenciant la dissidència amb la crueltat afegida de vantar-se dels empresonaments i el patiment aliè. S’equipara perversament el dret de manifestació amb el dret a rebentar les manifestacions dels altres. Després tot seran laments, “Jo no sabia”, i mirar a una altra banda. Però els climes no neixen sols: es generen. L’agressivitat física, la violència semiòtica i la brutalitat persecutòria integren una barroera estratègia de la tensió i de la por paralitzant gens encoberta. Una estratègia combinada per a una reconquesta que, més que llarga i difícil, és senzillament impossible. Però no innòcua. I si el meteoròleg anuncia que l’onada de calor remetrà el 10 d’agost, la canícula ultra dependrà d’altres factors. Però mentre l’incendi neoliberal no remeti i la benzina del populisme de dretes continuï escampant-se com un verí, valdrà més dir les coses pel seu nom i combatre-les com cal. Abans que lamentar-se no serveixi de gaire. O de res.