Llum de gas

Fa molts anys vaig veure la pel·lícula Gaslight, de George Cukor, basada en una obra de teatre que dona nom al fenomen psicològic, el que es coneix com “fer llum de gas”. A la pel·lícula, el paper que fa Charles Boyer és el d’un marit psicòpata que té com a objectiu fer embogir la seva dona, Ingrid Bergman. Li dona una informació que la fa dubtar de les seves percepcions i de la seva memòria. El maltractador es dedica a desacreditar la víctima, fent-li creure que és ella la que s’està equivocant. La confiança en l’abusador genera el dubte. Ingrid Bergman pateix moltíssim.

Que el mateix dia que l’estat espanyol empresona Jordi Cuixart i Jordi Sànchez, Espanya entri com a membre del Consell de Drets Humans de les Nacions Unides diu molt del món en què vivim. Diuen molt, també, els països que formen part d’aquest Consell i el mateix organisme internacional. Però mentre nosaltres sentim un soroll insuportable veient com es fan les coses, el sistema ens està dient que no hi ha cap soroll. Que són coses nostres. Que així s’ha fet sempre i que ha funcionat. Que ens hem instal·lat en la il·lusió d’un món que en realitat és paral·lel. Que el món que nosaltres tenim al cap és una fantasia i que no ha existit mai ni mai existirà. N’hi ha per embogir. Però ho fem tot per mantenir la lucidesa. El soroll el sentim perquè veiem com camina un gegant implacable per les nostres vides. Els feixistes es poden manifestar a hòsties i els demòcrates no es poden manifestar en pau. Les polítiques forestals són un desastre i com a defensors dels drets humans no canvien una llei que obre el camí a la delinqüència i l’especulació. El vaixell de la vergonya es resisteix a navegar i pagarem la nostra pròpia repressió indefinida. Ens ataquen les escoles per maldat i ignorància. És el regne del deliri. Però mantenim la lucidesa perquè estem entrenats en la perplexitat. La proporcionalitat consisteix a no haver de dissimular la inexistent separació de poders. La sedició és violència contra cotxes de la policia. Diuen que qui la fa, a Espanya, la paga. I no tenim prou pàgines a la llibreta per posar noms i cognoms de qui l’ha fet i no l’ha pagat. En la seva mentida tot és coherent. Però no embogim. Perquè el soroll no ens l’inventem. Diguin el que diguin. No són de confiança.

Han empresonat dues persones per un delicte que no han comès perquè no han comès cap delicte. Tenen presos polítics perquè és tradició. Fa dies que apliquen un article que diuen que aplicaran si no desistim en aquest cop d’estat que ha destapat totes les vergonyes que representa el poder. Sí que ha estat un cop. De l’abús de poder. Des d’aquest punt de vista mai no es podrà entendre la voluntat de la gent perquè la gent té la voluntat imposada. La gent hi és per enganyar-la. Per manipular-la. Com ho són els periodistes que els escriuen la seva pròpia veritat. Són poderosos perquè tenen còmplices. Reben premis per la feina i admiracions diverses. Són poderosos perquè poden. El vent bufa a favor. La gent es cansa de sortir al carrer. Si vas en contra et despentines. Mira la crisi. No es recuperarà mai el que vam donar als bancs però la gent ho ha acceptat perquè la gent no vol problemes. Allà també els van pegar i va funcionar. I els van prendre les cases. En contra de la Constitució. I els van girar l’esquena fins que ells també van mirar cap a un altre lloc. Mira els centenars de casos de corrupció. Ja s’hi han acostumat. La gent prou feina té. Encara que les xifres d’atur diguin, també, el contrari. A qui li importa mentre hi hagi portes giratòries.

Tot es fa a ple dia però tot es torna nit. La gent serena ha encès espelmes per fer fora la foscor. Ve de lluny. Insisteix a quedar-se. La demanda de serenor es dispara. S’han ofert moltes vegades al diàleg i mai han parlat. No hi ha hagut cap referèndum però ens han pegat per fer un referèndum. El marit psicòpata manipula el llum de gas. Per cada evidència, una negació. Hi ha dos homes lliures a la presó. Volem llum. Som llum.