Després de les eleccions
La gent està contenta. Si més no, sento a l’aire una certa sensació d’alleujament. Com si la victòria socialista fos una gran cosa per a Catalunya. Com si els socialistes no haguessin votat a favor del 155. Podria haver estat pitjor, amb una victòria de la dreta feixista. Podria, però potser no. Potser una victòria feixista hauria provocat una reacció forta d’aquesta Catalunya que ara sembla condormida i aquiescent. Som a primers de maig, ha florit el muguet i el seu perfum envolta el desig de l’estiu que s’acosta. Poca roba, platja i indolència. Esquerra Republicana de Catalunya ha guanyat les eleccions, finalment. Ja els ha costat. I les han guanyat per molt poc. Darrere hi tenen els socialistes, que els encalcen. Hi tenen Espanya. De tota manera, em temo que ja els va bé. ERC em sembla que no vol la independència, com a mínim a curt termini. I els seus votants tampoc. De fet, la nostàlgia del peix al cove pujolista és evident. Per què hem de voler tot el mar, si amb una mica de bona fe i de bona conducta podem tenir un bon llobarro, o un déntol o una orada. Els catalans som austers. Ja en fem prou. I podem oblidar aquell xarampió juvenil de la sobirania i la independència. No em puc treure del cap aquella vergonyant declaració, sense cap litúrgia, amb una pressa dissimulada, a l’escala del Parlament, ja amb un peu fora de tot. Als pobres catalans enfervorits, els votants de l’U d’Octubre, no se’ls va donar ni una imatge per al record: ni tan sols van arriar la bandera de l’Estat i van deixar sola la catalana, ni que fos per uns moments. Fins i tot aquesta imatge ens va ser negada.
Ara, ERC ha guanyat les eleccions a Catalunya. Què farà aquest partit històric al Congrés espanyol? Res. Si les hagués guanyat Junts per Catalunya, tampoc no faria res. Tots somien en el peix al cove, ni que sigui un pobre sorell o un pobre verat. Ja fa anys, vaig escriure en una obra de teatre que la pàtria era morta. Doncs ara ho hem vist més que mai. Sí, la pàtria és morta. Perquè ni els nostres líders polítics ni els nostres líders civils s’ho creuen. I el president Puigdemont, l’únic president legítim de Catalunya, és arraconat pels infeliços que fan la política del dia a dia. Ell s’ho creu, i, per tant, fa nosa. Tota la situació actual és fruit d’aquella declaració frustrada d’independència. Els nostres polítics no van saber enfrontar-se a l’enemic i ara estan pagant exageradament el petit intent que van fer. No crec que s’atreveixin a tornar-ho a intentar. És millor anar a pescar. I anar tirant.
Aquesta victòria socialista que ha alegrat tanta gent ha estat una victòria escarransida. Per governar, els socialistes necessiten pactes. I al Congrés de Diputats les forces feixistes tenen un pes considerable. I la irrupció de Vox no fa més que indicar que a Espanya el feixisme declarat és abundant. I si a aquest feixisme declarat hi sumem el feixisme encobert de Ciutadans i el del PP, tenim una força poderosa que farà la vida impossible al socialisme. I bona part d’aquest socialisme ja estarà content que els altres els facin la feina bruta, sobretot la de l’anticatalanisme. Perquè, no ens enganyem, tant el PSOE com el PSC són espanyolistes, són partidaris d’una Catalunya submisa. I no volen sentir parlar d’autodeterminació. L’autonomia ja els sembla massa. Com van córrer a intervenir-la, sobretot a controlar les finances! Catalunya és la minyona. Només ha de treballar, pagar i callar. I si vol somiar en la llibertat, en la sobirania, en la independència, que ho faci de nit, en la solitud de la cambra, i en silenci, sobretot en silenci.
L’altre dia, vaig llegir un poema del polonès Zbigniew Herbert que em va afectar profundament. Ell, en el poema, parlava de Polònia, evidentment, del conformisme i de la submissió. Però, com sol fer, situa l’acció en ciutats antigues. Em aquest cas a Útica, una ciutat cartaginesa. L’he traduït de l’anglès: “A Útica / els ciutadans / no volen defensar-se / a la ciutat s’ha declarat l’epidèmia / de l’instint de conservació / el Parlament s’ha convertit en uns encants / els parlamentaris deliberen com no ser parlamentaris / els ciutadans no volen defensar-se / s’inscriuen a cursets intensius / de genuflexió / passius esperen l’enemic / escriuen discursos servils / enterren el seu or / cusen senyeres noves / innocents i blanques / ensenyen a nens i nenes a mentir / han obert les portes / i ara hi entra / una columna de sorra / pel que fa a la resta / com de costum / comerç i copulació”.
