Fer bullir el carrer

Tendeixo a creure que una societat complexa no té solucions fàcils. I per tant miro de no reaccionar amb fatxenderia davant de fets que m’inquieten.

De les reflexions que m’apassionen, la de la funció dels cossos policials i les agències d’intel·ligència em sembla interessantíssima. Les formes de criminalitat evolucionen, les xarxes criminals poden posar contra les cordes el que hem anomenat l’estat de dret; i, malgrat tot, defenso que hem de combatre el delicte respectant els drets humans, usant les normes de respecte que defineixen les societats avançades.

No és fàcil. Sovint les organitzacions criminals s’aprofiten dels límits que els demòcrates ens hem compromès a no travessar. Catalunya disposa des de l’Estatut del 2006 de competències per lluitar contra els que voldrien acabar amb el model de societat de llibertats públiques. La policia de la Generalitat ha aconseguit èxits importants desmantellant xarxes que finançaven atemptats llunyans contra interessos “occidentals”, ha posat de manifest relacions de criminalitat organitzada de diferents nacionalitats. El mercat submergit no té límit: persones, armes, òrgans, drogues, tecnologia, ciberterrorisme, armes biològiques.

Quan després dels atemptats de Barcelona i Cambrils tot eren lloances, recordo haver escrit que la feina policial era molt difícil i que el que els calia era que es defensés quan eren atacats.

I, malgrat tot, a Catalunya, majoritàriament, quan parlem de seguretat ho fem per parlar d’ordre públic, d’avalots.

Els debats parlamentaris catalans, tot i les àmplies competències de la nostra policia, sempre han estat sobre els agents uniformats i les bales de goma; com si les perilloses de veritat no fossin les úniques que acabarem deixant-los, les de foc.

Però fins i tot aquest debat de l’ordre públic és un debat empobrit i reduccionista. M’agrada el model d’ordre públic nòrdic, de Suïssa cap al nord. Analitzen els manifestants. Tenen una escala freda, serena, objectiva, de la virulència de les concentracions. Utilitzen la superioritat numèrica dels efectius per controlar manifestacions potencialment destructives de la convivència. És entendridor veure la policia sueca sense necessitat de vestimenta antitrauma perquè, tot i que en la manifestació es cridin consignes radicals d’un signe o altre, no és concebible que es busqui l’enfrontament amb els servidors públics de la seguretat.

He seguit i analitzat la revolta dels 'armilles grogues' a França. Els prefectes francesos acaben de prohibir la venda de pirotècnia i d’acceleradors de foc per intentar minimitzar l’efecte destructiu dels manifestants. Importa l'anàlisi dels actors en conflicte, no només la dels policies.

Catalunya ha conegut grans manifestacions sense cap perill destructiu i també petites manifestacions amb gran potencial provocador i capacitat destructiva. I tendim a utilitzar com a comparació la brutalitat de l'1-O, on les persones estaven assegudes i en indubtable voluntat de no lesionar la policia.

És un debat interessant el de la seguretat. Un debat que veurem reduït, novament, a l’anàlisi d’algunes actuacions policials que potser a mi tampoc m’han agradat. Perquè, com ens va deixar escrit Josep Carner, tots “voldríem fer-nos vells en un país on els soldats no fossin gaire de debò”.

Mentre analitzem les imatges de Girona una vegada i una altra, tornarem a fer antipedagogia del dret de reunió i manifestació. Un dret que consisteix a comunicar a l’autoritat competent (la Generalitat) la intenció de fer una concentració. Encara que no ens agradin els que es concentren, el dret de concentrar-se els hi és atorgat per la generositat de la societat que volen destruir. Aquesta és la grandesa d’una societat lliure. No existeix la "prohibició” que tant reclamen persones que haurien de conèixer les lleis que regulen els drets fonamentals. Caldria, si ho consideren oportú, sol·licitar la il·legalització d’organitzacions que propugnin accions violentes.

Sabem que les organitzacions d’extrema dreta actuen amb voluntat de provocar i alguns els regalen la reacció desitjada. Aleshores, el conflicte està servit.

No sé qui ha sortit al carrer pensant que podia impedir les concentracions al preu que fos i que la intransigència d'un signe es combat amb la intransigència d'un altre signe. Provocacions creuades. L’extrema dreta ha aconseguit el que volia, i l’extrema esquerra, també.

Torno a mirar amb un cert grau de desesperança la mala praxi policial, que s’emportarà tots els comentaris, sense que cap mirada s'elevi cap al sistema de seguretat pública, sense cap pedagogia de la llibertat i la pluralitat, que consisteix en saber que a la nostra Catalunya hi ha posicionaments ideològics situats als antípodes dels nostres, i que la tria d’una societat pacífica ens porta a no haver-los de combatre al carrer.

Hi ajudaria saber que els especialistes els sabran envoltar i aïllar com ho fan a l'Europa enyorada. Són tots els altres àmbits governamentals, els departaments del Govern que no porten armes, els que han de combatre el neofeixisme i el creixement de les formacions polítiques d’extrema dreta. Aconseguint escurçar la distància entre les rendes baixes i les altes, aconseguint ascensors socials eficaços, impedint l’empobriment, aconseguint electors ben informats, substituint la demagògia per la reflexió.

Voldria que els governs de Catalunya haguessin elevat el nivell del debat sobre la seguretat pública, i no ha estat així. Voldria que els parlamentaris dels grups que donen suport al Govern anunciessin que compareixeran al Parlament per intentar fer aquests debats que formulo, i que no s’apuntessin a la 'purga' fàcil. La reacció irada i irreflexiva no ens acosta a la societat desitjada, ni a la seguretat que brolla de la convicció i no de la imposició.

Estem molt lluny del que jo entenc que hauria de ser l'anàlisi de la seguretat pública. Voldria pensar que no seguirem alimentant la imatge que tan fàcilment han aconseguit els grups d’extrema dreta que han vingut a concentrar-se a Girona i a Terrassa.

Hi ha un Servei de Seguretat Pública avançat que necessita la serenitat de tots nosaltres. Canviar tota una cultura, implicar tots els professionals en un nou model és una feina més difícil, però és la que molts catalans volem. Mentrestant, no regalem més imatges de mala praxi policial ni d’una Catalunya violenta i intransigent.