Salvem l’alzina
Arquitecta i consultoraEl cas dels nous habitatges del carrer Encarnació, que s’han paralitzat perquè els veïns de Gràcia han descobert per sorpresa el projecte de substitució d’unes casetes amb molt d’encant, úniques en el caràcter i la identitat de Gràcia, tindrà greus conseqüències. Per part dels veïns alguns han estat bel·ligerants amb la propietat –“que especula i expulsa la gent de casa i del barri”–, i per part del sector immobiliari s’han disparat les alarmes: “En aquesta ciutat no es pot fer res, perquè els veïns ho paren tot”.
Els (ir)responsables polítics han atiat el foc: “Aplaudim la mobilització veïnal i aturem un projecte perniciós per a la ciutat, i tot plegat és culpa de l’oposició, que no ens aprova una mesura” (la mesura relativa al 30% de l'habitatge protegit sobre sòl consolidat, que no hi té res a veure, però qui dia passa any empeny)... I conclouen: “No hi podíem fer res; o ho aprovàvem o prevaricàvem”. Com si els propietaris del solar, ara convertits en promotors, s’haguessin aventurat a enderrocar casa seva sense comptar amb el vistiplau dels tècnics d’Urbanisme o del districte.
Em sembla reprovable per part de qui governa deixar la propietat i els tècnics municipals a la seva sort, evitant fer-los costat i no comprometre’s públicament a compartir el risc de les decisions preses. Es tracta d’una iniciativa que ha estat aprovada, recordem-ho, per totes les instàncies municipals i que s’ha projectat basant-se en el planejament vigent, que ningú no s’atreveix a qüestionar.
A Barcelona hi ha un greu problema d’habitatge (no només del parc públic de lloguer, sinó també de nova oferta), i probablement els tècnics que van aprovar el projecte ho van fer amb el convenciment que aquesta parcel·la en cantonada i davant d’una futura zona verda (això tampoc no ha sortit ningú a explicar-ho) seria una ubicació vàlida per encabir-ne de nou. D’altra banda és interessant que hi hagi promotors amb iniciativa, petits, independents, i amb ganes de fer bons projectes; capaços de fer front als gegants immobiliaris i amb la sensibilitat que atorga l’experiència d’haver viscut al barri durant generacions. S’haurien pogut pactar mesures antiespeculatives per garantir que els nous habitatges fossin assequibles per a la gent de Gràcia.
Ara que ha transcendit el projecte dels 28 habitatges, val a dir que ha estat redactat per un dels millors despatxos d'arquitectura de la ciutat, amb una solvència contrastada i sensibilitat demostrada. Per tant, és argumentable que els redactors del projecte, la propietat i els tècnics municipals ja devien haver valorat la pèrdua del patrimoni vegetal, però devien haver estimat que, des del punt de vista urbà, els habitatges nous hi eren més convenients. La protagonista és l’alzina, que és probablement l’únic element que no ha piulat, perquè sap que ja ha guanyat. L’alzina s’ha de preservar, i les casetes també, però hi ha moltes possibilitats. Si això s’hagués agafat a temps, hauria estat fàcil suggerir una permuta (un canvi de terrenys) o provar un projecte més conservador, mantenint les casetes i permetent-hi un augment d’edificabilitat a base de construir-hi una o dues plantes per sobre, amb un llenguatge diferent per evitar el pastitx. Ara s’espera que el consistori ho compri a qualsevol preu (el que siguin capaços de negociar amb la propietat), i que s’hi facin equipaments de barri. Per tant, el resultat serà que es perdran, com a mínim, els habitatges que hi havia a les casetes. Convindria valorar la transformació de les casetes en habitatge de lloguer per a gent gran, a preus assequibles, mantenint de veritat l’estructura i la funció d’aquests edificis singulars.
Aquest incident farà mal als que prediquem, en el sector privat, que cal garantir més participació ciutadana. Si ja era complicat explicar que els projectes han de tenir en compte les sensibilitats dels entorns, però que no s’ha de tenir por a proposar, ara serà impossible pel trauma col·lectiu que suposen errades com aquesta. I també farà mal a l’aparell administratiu municipal. Vist el suport rebut dels polítics responsables, quin tècnic s’aventurarà a signar una llicència?
Un aprenentatge de tota aquesta història és que no té cap sentit retenir la informació dels projectes. Convé publicar-los online, fer-ne la màxima difusió, i anticipar qualsevol rebuig ja des de la fase de projecte. Modificar els plànols té un cost reduït; aturar obres i fer marxa enrere és traumàtic. Més ulls veuen més coses, i els veïns haurien detectat les casetes i l’alzina immediatament si el districte hagués fet difusió del projecte.
D'altra banda, el gerent d’Habitatge ha escrit un anunci a 'La Vanguardia' explicitant que busquen soci per al consorci Habitatge Metròpolis Barcelona: s’espera que hi inverteixi 80 milions d’euros i que no es vengui les accions en deu anys, amb un benefici esperat del 5%. Doncs molta sort, perquè vist el precedent d’Encarnació, té tota la pinta que el risc l’assumirà només el soci privat, i que el sector públic abandonarà el carro quan sorgeixin indicis de conflicte, incapaç d’anticipar-los. El drama de l’urbanisme és que tot està íntimament lligat: si no es desfà l’embolic amb la diligència adequada, l’incident agreujarà encara més l’emergència de l’habitatge.
