L’Estat Islàmic i la “purificació dels úters”

Psicòloga especialista en victimologiaLa “purificació dels úters” és tan sols un dels diversos punts de la teologia de la violació que té l’Estat Islàmic (EI). Tipificada en escrits com l’article “El ressorgiment de l’esclavitud abans de l’Hora”, aparegut a la revista Dabiq de l’organització terrorista, aquesta teologia proporciona pautes sobre com dur a terme violacions o sobre el tracte que cal dispensar a les anomenades sabaia o esclaves sexuals, milers de nenes i dones, la majoria iazidites (minoria ètnica kurda), que han sigut segrestades, esclavitzades, venudes o entregades com a obsequis.

El poble iazidita s’ha convertit en la diana perfecta del saqueig que perpetua dia rere dia l’Estat Islàmic en el territori entre Síria i l’Iraq. Tal com expliquen informes d’Amnistia Internacional i de Human Rights Watch, les dones i nenes d’aquesta minoria han esdevingut un gran botí de guerra que potencia el fenomen de l’esclavatge sexual. Aquest fenomen ha generat tota una infraestructura al seu voltant, com ara la creació d’un mercat d’esclaves (on es valora el producte a partir del seu aspecte físic, edat, etc, i s’arriba fins i tot a catalogar-lo i a fer transaccions comercials massives) o la constitució de contractes d’esclavatge o d’emancipació (que suposen la llibertat de les esclaves d’aquells combatents que van a immolar-se).

Aquesta pràctica, creada i promoguda amb vídeos i catàlegs pel grup terrorista, promou la idea entre els seus seguidors que violar aquestes dones o nenes els acosta a Déu, i que cada atac sexual els suposa un benefici espiritual alhora que contribueix a purificar els úters de les infidels.

“Es va agenollar al costat del llit i es va posar a resar, llavors em va violar i, quan va acabar, va tornar a agenollar-se i a resar de nou... Jo tan sols tenia 12 anys”. El testimoni d’una de les poques menors que han aconseguit fugir d’aquest infern evidencia que la violació infantil també està explícitament acceptada, i que entre els combatents de l’EI s’ha imposat la idea que no són nenes, sinó esclaves sexuals que saben perfectament com tenir sexe. Afirmen que tenir sexe amb les menors infidels és una cosa acceptada per Déu.

Al llarg de la història, l’ús de la violència sexual en conflictes armats ha sigut una constant. Les conquestes sexuals s’han assimilat a les conquestes territorials. Durant la Segona Guerra Mundial, en els territoris ocupats pel Japó es van crear els station comfort, més coneguts com a camps de violació, on es van esclavatitzar més de 200.000 dones, de les quals tan sols el 25% van sobreviure. 20.000 dones i nenes van ser violades en el conflicte de Bòsnia i entre 250.000 i 500.000 dones van patir violència sexual en el genocidi de Ruanda.

L’ús de la violència sexual en entorns bèl·lics es fonamenta en una visió androcèntrica que concep les dones com a mers objectes dels quals es pot disposar lliurement. La seva cosificació fa que no els atribueixin ni la categoria d’enemigues, sinó que se les condemna a l’univers de l’instrument, del botí de guerra, i se les converteix alhora en una eina per al descans del guerrer i per a la humiliació de l’enemic.

Els embarassos no desitjats, així com els matrimonis forçats, són estratègies per a l’aniquilació del grup ètnic adversari. Tots aquests atacs sexuals generalitzats i sistematitzats constitueixen crims de guerra que atempten contra tota la població civil a través de les seves dones.

Els camps de batalla es prolonguen en els cossos de les dones i deixen vides devastades, amb uns nivells de traumatització extrems; i en la majoria de casos no arriben a tenir mai accés a cap tipus d’atenció mèdica ni psicològica. Davant la impossibilitat d’escapatòria de la pròpia situació o del seu record, tota aquesta afectació s’acaba traduint en centenars de suïcidis.

Si finalment alguna d’elles pot fugir d’aquest horror i retorna a la seva comunitat, pot recaure sobre ella la llosa de l’estigma. Són rebutjades pels “seus” per haver sigut “utilitzades” pels “altres”.

Tot plegat segueix demostrant que, tot i els canvis en les estratègies bèl·liques, en l’armament, en el discurs o en els motius, les noves, les velles i per desgràcia sembla que les futures guerres mantenen els atacs sistemàtics a les dones i nenes, utilitzant-les com a camps per prolongar la batalla.

La cultura masclista de la guerra segueix acollint aquests atacs com una cosa implícita al combat bèl·lic, i en aquest cas l’EI aprofita el context per impulsar el retorn a l’esclavitud sexual a través d’una justificació religiosa totalment rebutjada pel mateix món islàmic. Sigui amb l’excusa que sigui, la violència sexual apareix constantment de bracet dels conflictes armats i deixa darrere seu el silenci de milers de víctimes que en la major part de casos són relegades a les províncies de l’oblit.