Democràcia, feminisme, independentisme
1. Empremtes. ¿Per què al sistema constitucional espanyol li costa tant d’evolucionar? ¿Hi ha algun paral·lelisme entre la mobilització feminista i el procés independentista? Aquestes dues qüestions van sorgir en un debat de presentació del darrer número de 'La Maleta de Portbou' i m’hi voldria entretenir una mica.
Per molt que la democràcia espanyola exhibeixi preocupants derives autoritàries, restriccions de llibertats i confusió entre poders, assimilar-la a una dictadura és una simplificació matussera que no serveix ni com a propaganda. Però cap país és aliè a la seva història. I a Espanya les tradicions liberals i democràtiques han sigut més aviat marginals. El nacionalisme espanyol ha viscut sempre en la frustració de no haver aconseguit la plena i incontestada unificació de la pàtria a la manera del model francès. I és feble en autoestima: de seguida veu enemics. “L’altre” enfront del qual es defineix no és tant una potència rival com els nacionalismes interiors. Joan B. Culla citava ahir una frase d’Aznar sobre Lerroux que és definitiva: “Un patriota español reacio a todo particularismo”. Heus aquí el criteri que determina la condició de bon súbdit. I cada cop que els nacionalismes perifèrics aixequen el cap, la reacció és immediata.
La Constitució va obrir la via de la diversitat neutralitzant-la amb mecanismes d’aplanament: el “café para todos”. La dinàmica democràtica l'ha fet avançar poc, per causes de tradició i cultura però també per algunes d’específiques. Els mecanismes de reforma constitucional són molt exigents, fins a fer-la gairebé impossible. I aquest immobilisme legal ve reforçat pels temors del passat. Quan es va modelar el nou règim, la prioritat era consolidar-lo: que la democràcia no tornés a ser flor d’un dia. I aquesta preocupació va presidir com un "superego" la Transició, però sobretot es va fer carn en el moment de la consolidació del sistema. Quan el PSOE va arribar al poder amb una majoria i una autoritat sense precedents, va configurar la manera de fer del nou règim prioritzant l’assentament de les institucions per sobre de la qualitat democràtica. I així va prendre cos el bipartidisme corporatiu de PSOE i PP com a garant d’estabilitat.
La diversitat es concretava en l'estira-i-arronsa parlamentari entre els dos grans partits i els nacionalistes perifèrics. Quan el nacionalisme català ha canviat de paradigma, la reactivitat del nacionalisme espanyol s’ha disparat. Tornar a entendre's és ara una tasca sisífica. Però cal afrontar-la com si fos possible.
2. Subversions. És cert que feminisme i independentisme tenen una cosa en comú: són subversius. Posen en qüestió el poder establert. Però em sembla que hi ha una diferència cabdal: el feminisme innova, canvia la societat. L’independentisme es mou en els paràmetres polítics convencionals. El feminisme afecta l'essència del poder en sentit general, des de les relacions de la vida quotidiana fins a les altes esferes. L’independentisme es mou en un paradigma esgotat: la seva lògica i els seus objectius són els mateixos d’aquells amb els quals es confronta. Viu com ells d’un marc referencial format pel capitalisme industrial, l’estat nació i la democràcia. El seu objectiu és aconseguir el que els altres ja tenen: el pas de la potència (nació) a acte (Estat). Però avui el capitalisme industrial és història, l’estat nació és cada cop més ineficient, massa gran per a unes coses, massa petit per a unes altres, i la democràcia en rep les conseqüències, assetjada des de dintre per unes dretes que han vist en l’autoritarisme postdemocràtic la manera de governar societats rosegades per desigualtats abismals. El feminisme pensa en un món diferent, l’independentisme vol conquistar poder en els termes convencionals de la vella cultura dels estats nació.
