El veritable crim
En el conjunt de reaccions de l’establishment espanyol enfront de la 'tardor catalana' del 2017 –reaccions de les quals ara mateix tenim dos bons miralls en el judici davant del Tribunal Suprem i en la campanya electoral– hi ha un equívoc, o un engany, que convindria aclarir.
Segons els fiscals, els jutges, els funcionaris d’Espanya Global, els plumífers de la premsa d’estat, els intel·lectuals orgànics de l’espanyolisme i, 'last but not least', els portaveus polítics de gairebé tot l’espectre ideològic hispà, els dirigents independentistes han de ser perseguits i castigats “perquè es van saltar la llei”, “perquè van violar la Constitució”. Doncs bé, menteixen. El veritable, l’imperdonable crim dels avui empresonats a Madrid i dels exiliats per Europa és un altre: és que van amenaçar la sagrada unitat d’Espanya; un valor molt anterior i molt superior –fins i tot en termes morals, segons acaba d’explicar el secretari de la Conferència Episcopal– a l’ordenament legal, a la carta magna del 1978, etcètera. Les lleis, la Constitució i encara més les resolucions judicials, tots els governs espanyols des de fa quatre dècades les han esquivat, burlat o transgredit en més o menys grau, sense que passés res.
Per exemple, els advocats de Vox en el judici davant del Suprem, ¿poden pretendre acusar els processats de colpistes i d’haver vulnerat la Constitució, quan el seu partit propugna suprimir les autonomies, rellançar “la Reconquista” i soscavar la igualtat jurídica home-dona, i considera que la Guerra Civil la van provocar no pas els militars sublevats, sinó aquells que es resistiren al cop del 1936? Aquests objectius i aquestes tesis del senyor Ortega Smith-Molina i els seus, resulten gaire constitucionals? ¿No representa un escàndol i una indecència, en termes polítics i ètics, que uns tals acusadors imputin als consellers i líders socials independentistes delictes de lesa Constitució?
Però no és només l’extrema dreta explícita la que evidencia que defensa “la unidad y la grandeza de España”, no pas les lleis ni la Constitució. Fins al setembre del 2017, tots els experts acadèmics en la matèria consideraven l’article 155 un mecanisme d’aplicació problemàtica i abast desconegut, una mena de 'botó nuclear' que molts desaconsellaven utilitzar en cap circumstància. Doncs bé, a hores d’ara aquell epígraf de la carta magna manté el mateix redactat que aleshores, però tant Ciutadans com el PP l’invoquen frívolament i quotidiana, i adverteixen que, en cas de governar, l’aplicaran de forma automàtica, talment com si parlessin de fer servir un talonari de multes de trànsit. ¿Aquests són els guardians, els zeladors del respecte a l’ordre constitucional i de la seva intangibilitat?
El fragor de la campanya electoral, sobretot en el saturat camp de les dretes, no tan sols ha convertit un dels recursos més delicats i extrems de la Constitució en amenaça de barra de bar –els blaus diuen que aplicaran el 155 “en toda su amplitud”, els taronges repliquen que ells ho faran “de manera indefinida”, o viceversa–, sinó que a més ha despullat quin és el veritable programa polític comú de PP i Cs en relació a Catalunya: desarticular i esclafar l’independentisme. Per tal d’assolir aquest propòsit, les lleis són simples instruments tàctics que poden ser interpretats i retorçats fins on exigeixi l’objectiu suprem; és a dir, la preservació de la unitat d’Espanya.
Així, Pablo Casado llança cada dia noves propostes descaradament restrictives de l’autonomia. Avui anuncia que, quan sigui a la Moncloa, subordinarà els Mossos d’Esquadra a la Policia Nacional i a la Guàrdia Civil, amb l’argument que “és l’Estat qui té el monopoli de la seguretat”; i aclareix que això ho farà sense modificar cap llei! Demà suggereix restaurar els antics Governs Civils com a vigilants i tutors de la Generalitat, també sense que calguin modificacions legals. I demà passat es compromet a impedir que el català sigui la llengua vehicular de l’administració catalana..., sense molestar-se a explicar com pensa aconseguir-ho.
En aquest punt, alguns analistes de la campanya del PP expliquen que els anuncis-amenaces de Casado dibuixen una mena d’article 155 encobert, o per porcions, per si després del 28 d’abril les dretes no tinguessin majoria absoluta al Senat. I un servidor, llec en matèria jurídica, es pregunta: ¿no fora això un escandalós frau de llei, una burla descarada de la Constitució? Es veu que no, sempre que es faci en benefici de la unitat d’Espanya.
Podem resumir-ho amb una imatge: la de la cap de llista del PP per Barcelona, Cayetana Álvarez de Toledo, sentenciant que “TV3 se cierra y se acabó”. En virtut de quina llei, senyora marquesa? Després del pronunciament de quin tribunal? ¿Per ventura les obsessions malaltisses dels 'media' madrilenys ja tenen categoria de proves jurídiques, o de sentències fermes, o de votacions parlamentàries qualificades?
Insisteixo: que ens parlin de la defensa de l’Estat contra el separatisme, passi. Que invoquin el respecte per les lleis i la Constitució fa riure.
