Immobilisme ofensiu
A les seves notes personals, el senyor Ivan Maiski (ambaixador soviètic a Londres entre el 1932 i el 1943) explica, admirat, com el 3 de maig del 1940, en plena guerra, els parlamentaris britànics van decidir aprofitar el cap de setmana per, cadascun d’ells, anar a les respectives circumscripcions electorals. Objectiu: testejar els seus votants. El govern Chamberlain no funcionava. L’opinió pública l’acusava d’ineficàcia en la gestió bèl·lica. El dimarts 7 de maig els parlamentaris van tornar a Londres. I el dia 8 de maig van votar la dimissió de Chamberlain. El dia 13 Winston Churchill era nomenat primer ministre. El poble, l’electorat, havia parlat.
Aquesta anècdota il·lustra com, en temps terribles, en plena guerra, bombardejats cada dia, sols davant d’Alemanya (recordem que França estava en reculada, l’URSS encara mantenia el pacte amb Hitler i els Estats Units no volien participar en la guerra) els britànics van fer rutllar la democràcia com un rellotge. De manera eficaç. Palpable. Sense retòrica. El sistema estava dissenyat per respondre als embats.
Aquests dies vivim a Catalunya una situació també complicada. Ni de bon tros en un entorn bèl·lic, esclar. Però es troben a faltar mecanismes com els del Regne Unit. Gairebé segur que això es deu al fet que no som britànics. Però em nego a acceptar que no puguem millorar a força de copiar procediments. Si els estàndards catalans de vida han augmentat els darrers cent anys ha estat gràcies a copiar. No vam ser nosaltres els que vam inventar el motor d’explosió. Ni les rentadores automàtiques. Ni la seguretat social.
Per això causa indignació que en afers de democràcia no estiguem interessats a copiar per millorar. Hi ha una total desídia per part de la classe política per progressar. Més ben dit, una oposició a articular res que canviï el seu estatus, que sense dubte és còmode a l’hora d’exercir allò que en anglès se’n diu accountability -passar comptes-. És molt normal que quan es parla d’una tasca o d’un lloc de treball en el món anglosaxó es pregunti: “ To who is accountable?” (A qui rendeix comptes?) Fixin-se que aquest concepte és més ampli que el nostre “A qui reporta?”, o que el conegut “De qui depèn?” No. No parlem de cadires, que tant ens agraden. Aquí es tracta de més coses. Concretament de determinar davant de qui es fa balanç de la tasca que s’ha encomanat. I en aquest acte es té en compte tot: temps que s’ha emprat, recursos humans, econòmics, danys col·laterals, etc. I al final, es valora si el resultat és enraonat i compensa.
És evident que els nostres polítics no volen passar comptes davant de l’elector. És molt més còmode deure’s al partit. Sempre es queda bé amb el partit, si llepes prou. No volen sentir allò que té a dir-los el votant. Entre altres coses perquè ni el coneixen. És tan còmode no haver de passar comptes! El problema és que qualsevol sistema que no rendeix comptes davant d’aquell que, al capdavall, paga la festa, sempre acaba malament.
Aquests dies ho estem comprovant. L’espectacle de les negociacions entre aquells als quals els votants independentistes hem posat el resultat en safata, és grotesc. Però la culpa és nostra, dels votants. Fa temps, quan les coses estaven més calmades, hauríem hagut de fer vaga. Jo no votava -i em temo que tornaré a aquesta actitud-. És ultratjant ajudar a corrompre la democràcia donant suport a unes llistes tancades amb gent perfectament prescindible, i que mai vindrà a veure’m per rendir comptes.
El sistema s’ha anat degradant, en general. Podem donar la culpa a Espanya de tot -ep!, a una Espanya que hem col·laborat a dissenyar i a construir-. El poder judicial n’és un bon exemple. I ara això se’ns gira en contra. Però és que els que han dissenyat aquest poder i no el canvien són els parlamentaris elegits! No volen. Ara, arribat al límit, diverses associacions de jutges i fiscals amenacen amb fer vaga en protesta pels baixos nivells assolits per la justícia espanyola arran del Procés. Tenen vergonya professional. I posen el dit a l’ull a polítics i a parlamentaris; els acusen d’actuar de mala fe. De no articular el sistema perquè es pugui gaudir d’una bona justícia.
Aquest no és un país on domini el que es coneix com a ètica del treball. Formem part d’una cultura on qualsevol tasca de grup és excusa perquè s’hi colin ganduls, incompetents i aprofitats. Si no canviem el sistema electoral i anem al diputat amb responsabilitats individuals, mai tindrem polítics remarcables. Ans al contrari. Els d’ara són pitjors que els precedents. Però els que vindran seran pitjors que els que ara tenim. I tot plegat en un entorn complicat. Difícilment podrem ser mai un país ben governat.
