Mala consciència
Per moltes afirmacions emfàtiques que es facin des de les institucions sobre la divisió de poders i l'estat de dret, la sentència del Tribunal Suprem no deixa de produir una certa incomoditat en el govern i la resta d'institucions de l'Estat: la imatge d'Espanya que es transmet a l'exterior no és bona. Condemnar polítics electes a penes d'entre 9 i 13 anys de presó per un delicte de perfil vague i ambigu, de ressonàncies vuitcentistes, com és la secessió ("alçament tumultuari"), resulta difícil d'explicar a algú de fora. Per aquest motiu, la maquinària de propaganda del govern espanyol està operant a ple rendiment, mitjançant les campanyes d'Espanya Global, els informes de l'Institut Elcano, les reunions amb ambaixadors, les declaracions en anglès del president, etcètera.
L'argument no pot ser més senzill: uns polítics es van saltar la llei, la fiscalia va intervenir i els jutges han dictat sentència. Tal com passa en el club de les democràcies liberals al qual Espanya pertany amb gran orgull. Això, i no una altra cosa, és l'estat de dret. Qui qüestioni aquest relat ho fa per mala fe o perquè està intoxicat pels publicistes de l'independentisme.
No obstant això, hi ha alguns detalls que no encaixen massa bé en aquest relat. Tot parteix de les dues querelles que va presentar el fiscal general de l'Estat, José Manuel Maza, el 30 d'octubre de 2017. Al fiscal general, recordem-ho, el nomena el govern. El fiscal va tirar per elevació perquè el cas arribés a Madrid i no es quedés en un jutjat català. Per això mateix va llançar l'acusació atrabiliària de rebel·lió, ja que només d'aquesta manera podia garantir que l'assumpte acabés a l'Audiència Nacional o al Tribunal Suprem. Després d'alguna vacil·lació, el cas va anar a parar a aquest segon, al Tribunal Suprem, és a dir, al tribunal més polititzat d'Espanya, amb una clara majoria conservadora (recordi's el cèlebre missatge d'Ignacio Cosidó sobre el control polític de la sala segona, la que ha jutjat els líders independentistes). Ni el substitut de José Manuel Maza nomenat pel govern de Mariano Rajoy, Julián Sánchez Melgar, ni María José Sagarra, nomenada per l'executiu de Pedro Sánchez, van voler modificar l'acusació original. L'actual fiscal general de l'Estat hauria de dimitir, ja que, lluny de defensar l'interès general i la legalitat, ha validat en tot moment l'actuació ideològica dels fiscals del Suprem.
Acusar de rebel·lió pels fets que van tenir lloc l'octubre de 2017 és semblant a acusar de genocidi una clínica que practiqui avortaments clandestins en un país en què l'avortament sigui il·legal. Es tracta d'una exageració sense fonament. Si, tot i això, la fiscalia (amb el PP i amb el PSOE) va seguir endavant, va ser perquè convenia al desig de donar un escarment penal als acusats. Amb el propòsit d'assegurar-se aquest escarment, el cas havia de jutjar-se des d'un alt tribunal. L'acusació de rebel·lió, a més, va donar cobertura legal a les interferències que la justícia ha produït en el procés electoral, impedint a diversos dels acusats exercir els seus drets com a representants de la ciutadania. I, cal no oblidar-ho, els càrrecs per rebel·lió van ser la base d'aquest discurs de l'odi pel qual polítics i periodistes inflats del nacionalisme espanyol es refereixen als líders independentistes com a "colpistes".
Al final, com era d'esperar, de la rebel·lió no n'ha quedat res: hauria estat un escàndol internacional que s'hagués condemnat els polítics catalans per aquest tipus penal. Tothom va poder veure que no concorria la violència necessària per parlar de rebel·lió. No obstant això, l'acusació va servir per portar el cas a la cúspide del sistema judicial, que és del que es tractava en última instància.
Davant la indefinició dels tipus penals manejats (rebel·lió, sedició), els jutges han aprofitat per fer una lectura legalista i esmussada del que va passar a Catalunya a la tardor de 2017. Així, en un exercici de creativitat jurídica, han acabat assimilant les assegudes dels ciutadans durant l'1-O a un "alçament". Tot això és un bon reflex de l'escassa sensibilitat democràtica que hi ha a la cultura jurídica dominant a Espanya.
Amb aquests antecedents, ningú hauria de sorprendre's que les institucions i els mitjans de comunicació conservadors redoblin el discurs que Espanya té una democràcia i un estat de dret que no tenen res a envejar als de països del nostre entorn. Com més insisteixin en això, més es delaten.
