Fatiga pandèmica

Angoixa, tristesa, desmotivació, dificultats per concentrar-se, irritabilitat... La pandèmia està deixant una empremta molt profunda en la nostra salut mental. L’OMS ja diu que la fatiga pandèmica afecta més del 60% de la població en alguns països europeus. Aquest esgotament col·lectiu, resultat del sobreesforç per contenir l’expansió del virus, ha tingut un cost molt elevat en el nostre benestar emocional. I quan tot just començàvem a processar els efectes de la primera onada, s’han anunciat les mesures contra la segona. La pressió se suma al desgast acumulat. Els estudis disponibles assenyalen que quasi la totalitat de la població declara haver patit estrès l’últim any, sobretot per aspectes relacionats amb el covid-19, ja sigui per por al contagi o pel mateix confinament. Les dones i els joves (generació Z i mil·lennials), de manera gens casual, estan experimentant sentiments encara més negatius.

Està en joc la nostra salut mental i emocional. Cal, doncs, que les respostes que es donen davant el covid integrin altres disciplines més enllà de la mirada biomèdica, que és essencial, però no hem de menystenir les relatives a les ciències socials, que ens interpel·len sobre qui som i com vivim. Davant de la situació actual hem de repensar-nos i construir “ancoratges vitals” alternatius per poder-nos-hi aferrar. Des de la filosofia, la sociologia, l’antropologia, la psicologia... es poden teixir nous espais que donin una mica de llum a un camí que es preveu fosc i dur. Ara més que mai cal essencialitzar les nostres vides. Cal que ens escoltem individualment i col·lectivament per saber com estem. Hem de fer front a un repte ingent, amb més cansament que la primera vegada, però també amb més aprenentatges i experiències que han de fer d’antídots per evitar que hi hagi una tercera onada, consistent aquest cop en les conseqüències de les altres dues en la salut mental.

Escoltem les necessitats de la gent, creem alternatives i construïm responsabilitat, no obediència ni imposició. Perquè si només limitem, si no proposem ni impregnem la narrativa de vida, el cansament i el sentiment d’indefensió pot portar a la desafecció i la desesperança col·lectives. Urgeix equilibrar les necessitats científiques, socials i polítiques per desenvolupar mesures més acceptades, que frenin i disminueixin l’expansió del contagi però que també continguin l’expansió de l’impacte emocional de tot plegat. Si algú creu que això no és possible, probablement és que està massa encotillat en el seu marc mental. La resistència al compliment de determinades normes pot ser entès com un crit de necessitat, no tan sols com un senyal de confrontació.

Som éssers resilients per naturalesa, però cal que comencem a oferir espais per a la creativitat, refugis i aixoplucs per a una intempèrie emocional que es preveu encara llarga. Urgeix que ho fem per poder sostenir mentalment aquesta pandèmia tan lesiva i perversa que ens ha portat a allunyar-nos del que coneixíem com a vida, per preservar justament les nostres vides.