Exèrcit català?
Catalunya viu un procés constituent que, si no es frustra pel camí, obligarà a redefinir les relacions entre Catalunya i l'Espanya, bé a través d'una federació, bé a través d'una confederació o potser amb un estat separat. Aquesta última possibilitat ha fet que diverses veus es pronunciessin sobre quina seguretat i defensa necessitarà una Catalunya independent.
Entre aquestes opinions figura el document Estatuir Catalunya , de diversos autors, en què entre diversos apartats dedicats a l'organització nacional del nou estat n'hi ha un sobre la seguretat i la defensa del país. Assenyalant que cal disposar d'un cos de policia (els Mossos), s'hi demana la creació d'una agència d'intel·ligència i d'un exèrcit que garanteixi la defensa armada del territori i la credibilitat de Catalunya davant del món. Una altra opinió surt de l'Assemblea Nacional Catalana, el moviment social que demana un referèndum per la independència de Catalunya. Aquí s'ha creat un àmbit de seguretat que reclama un exèrcit català proporcional al 0,63% de la població, és a dir, d'uns 45.000 efectius.
Una tercera opinió prové del Centre d'Estudis Estratègics de Catalunya, que ha elaborat un document sobre defensa en què es proposa la creació d'un exèrcit format per 25.000 efectius i que descriu les funcions que hauria de tenir. Així, es concreten les amenaces que recauran sobre Catalunya. Les quals, tot s'ha de dir, són les mateixes que descriuen els estats del nostre entorn, començant per l'estat espanyol: el terrorisme islamista, la proliferació d'armes de destrucció massiva, els conflictes regionals, la descomposició d'estats, la delinqüència organitzada, la ciberseguretat i la seguretat energètica.
D'altra banda, cal parlar dels costos que representa un exèrcit. Segons els paràmetres de la majoria d'estats europeus similars, caldria dedicar-hi al voltant d'un 1,5% del PIB català, cosa que significaria una despesa de 3.000 milions d'euros anuals. Això sense comptar els recursos de la seva posada en marxa, que vol dir adquirir infraestructures, nou armament, acadèmia militar... També caldria desenvolupar una indústria militar pròpia, avui inexistent, i ajudar-la amb recursos en R+D. Per tant, la despesa pública en defensa dels primers anys segur que augmentaria considerablement.
Tots els riscos -no pas amenaces- que esmenten les directives de defensa d'Espanya i d'altres països de la UE tenen solució per vies no militars. En aquest sentit, l'ONU (1994) va encunyar el concepte de seguretat humana , que va desplaçar el vell enfocament de seguretat militar. Aquest nou concepte evoluciona com un procés d'eixamplament de les capacitats i llibertats de les persones, i situa l'ésser humà al centre de les polítiques públiques amb l'objectiu de resoldre les seves necessitats, siguin provocades per conflictes en l'àmbit polític, econòmic, social, cultural o mediambiental.
Aplicant aquest nou concepte de seguretat, no sembla que un avió de combat, un blindat o una fragata puguin fer res davant d'un atac terrorista. El que sí que ajudaria a desactivar el terrorisme islamista és actuar sobre les causes que el motiven -ben conegudes, per cert-, ajudant a resoldre els conflictes de Palestina, l'Afganistan, l'Iraq... Una cosa similar es pot dir sobre la resta de riscos. Es poden desactivar des del desarmament, la mediació i la resolució de conflictes. La delinqüència i la ciberseguretat és evident que correspon als Mossos resoldre-les. En relació a la seguretat energètica, el que cal és buscar un canvi de model energètic basat en les energies renovables i no tenir un exèrcit per anar a fer guerres pel petroli.
Segurament perquè preveia l'enorme despesa que podria originar la creació d'un exèrcit, el president Mas va opinar que no en veia la necessitat: en la voluntat d'esdevenir un estat dins de la UE, Catalunya s'integraria en l'estructura militar de l'OTAN, donant per fet que aquesta aliança ens estalviaria de tenir exèrcit. Cal precisar que l'OTAN és un organisme de defensa militar col·lectiu, i el tractat diu que si algun membre fos atacat tots els altres països haurien de córrer a defensar-lo. Si no tenim exèrcit, sembla difícil que Catalunya sigui admesa a l'OTAN. En canvi, a la UE sí que s'hi pot entrar sense exèrcit, i encara més sense ser a l'OTAN, com és el cas d'Àustria, Finlàndia, Irlanda, Malta, Suècia i Xipre.
Els estats actuals són fills del segle XIX, quan s'entenia la seguretat en termes estrictament militars i l'exèrcit estava dirigit a donar seguretat a persones, territori, infraestructures i recursos. Per això avui hi ha 21 milions de soldats al món i la UE en té 1.700.000. ¿No és hora que els nous estats del segle XXI canviïn aquesta inèrcia i busquin en la seguretat humana nous camins de convivència per la pau mundial?
