Estats d’emergència
DISCURS. El 8 de gener, Donald Trump va comparèixer en directe a les televisions dels Estats Units per anunciar que hi ha una “creixent crisi humanitària i de seguretat” a la frontera sud del país. El món dibuixat des del Despatx Oval tenia aires apocalíptics. Una suposada amenaça a la seguretat nacional posa en risc les vides de molts americans exposats a la precarització del mercat de treball, al narcotràfic, als assalts violents i a patir la desgràcia de perdre injustament un fill. Trump va utilitzar la paraula crisi fins a sis vegades en 8 minuts per defensar el seu projecte de mur, però, sobretot, va assenyalar el Congrés (i els demòcrates) com a culpables del “vessament de sang” que viu el país i de la paràlisi del govern. El president incitava els ciutadans a pressionar els congressistes per aconseguir els diners que garanteixin la seva seguretat.
Per a Trump, el sistema de controls i contrapesos ( check and balances ), que ha de garantir que cap dels poders de l’estat es pugui excedir, és una camisa de força que no està disposat a tolerar.
El president ha lligat la seva sort al mur de la frontera mexicana. Un gran mur per apuntalar la seva debilitat política. Les mentides del discurs de Trump amaguen una veritat: la seva incapacitat d’acceptar l’oposició. I, com a resposta, opta pel desafiament a la separació de poders.
CRISIS. Per a un bon autòcrata, les victòries parcials no són victòries. Calen enemics. Calen crisis -reals o imaginàries- per atribuir-se nous poders. Per subvertir la democràcia.
La declaració de l’estat d’emergència s’ha convertit en la coartada perfecta per a la suspensió de drets. Ho saben a Egipte, on la repressió política i de la llibertat d’expressió d’Al-Sissi ha superat la mà dura de Hosni Mubàrak; o a la Turquia post intent de cop d’estat del 2016, on Recep Tayyip Erdogan va decretar un estat d’emergència que es va traduir en purga ideològica, empresonaments massius, persecucions de l’oposició política i mediàtica, i control de les xarxes socials. Aquella temptativa d’aixecament, que el president turc va arribar a considerar un “regal de Déu”, li ha permès concentrar més poder que mai però també ha fet més evidents les vulnerabilitats de la seva transformació autocràtica. A Rússia la mort de gairebé 300 persones en una sèrie d’explosions en edificis d’apartaments a Moscou i altres ciutats, suposadament provocats per terroristes txetxens (tot i que l’exagent enverinat Aleksandr Litvinenko sempre va mantenir que havia sigut el KGB), va disparar una onada nacionalista i el suport popular a Vladímir Putin, aleshores primer ministre, que va consolidar el seu poder.
AMENAÇA. Després dels atacs de l’11-S, la popularitat de George W. Bush es va enfilar fins al 90%, els mitjans de comunicació nord-americans van caure víctimes de l’onada de patriotisme que estigmatitzava qualsevol crítica i el Congrés va renunciar a fer la seva feina. La Patriot Act del 2001 i la seva modificació del 2008 van passar pel Congrés sigilosament, sense un debat real. El control judicial de tot el procés va quedar en mans d’un tribunal secret que emetia opinions jurídiques, també secretes, que establien l’abast i els límits de la vigilància que podia exercir l’executiu. La suposada amenaça terrorista es va convertir en la justificació perfecta per al secretisme, els abusos legals i la concentració de poders.
El sistema de check and balances ja ha fallat abans als Estats Units. “Això planteja una pregunta aterradora -escrivien els columnistes Steven Levitsky i Daniel Ziblatt al New York Times després del discurs de Trump-: ¿com es comportaria un president que està disposat a fabricar una emergència nacional per un simple impàs legislatiu si li arribés una crisi de seguretat real?”
