Inventem també nosaltres!

Economista i professora a la UAB, editora de PolitikonNo va ser un bon dia per al filòsof i rector de Salamanca Miguel de Unamuno aquell en què, el 1906, en parlar dels avenços científics europeus i nord-americans, li va dir al seu col·lega José Ortega y Gasset: “Que inventin, doncs, ells, i nosaltres ens aprofitarem de les seves invencions. Perquè confio i espero que estiguis convençut, com jo ho estic, que la llum elèctrica il·lumina aquí tan bé com allà on es va inventar”.

S’ha d’entendre el context en què Unamuno va pronunciar aquesta sentència, ja que no menyspreava la ciència i el coneixement científic, però la seva afirmació s’ha acabat convertint en l’expressió del desinterès dels dirigents polítics i de la societat espanyola en general per la ciència.

La innovació és un dels millors indicadors del desenvolupament i el progrés econòmic i social d’un país. Per aquesta raó la UE s’ha compromès a invertir l’any 2020 un 3% del seu PIB en R+D. Encara és lluny d'aquesta xifra, al voltant del 2% segons les últimes dades disponibles, i per darrere de països com els EUA i el Japó.

Les dades per a Espanya són molt més descoratjadores. Sembla que encara ens trobem atrapats per aquella maledicció. Malgrat un cert augment en la inversió en R+D en la dècada del 2000, mai va haver-hi una convergència real amb la UE, i Espanya es va situar com un dels països a la cua del rànquing pel que fa a inversió en innovació. I, des del 2007, aquesta inversió no ha fet més que reduir-se. Les prioritats polítiques li han passat una factura especial a la ciència, un dels pilars del creixement en el llarg termini: ha estat el país que més ha retallat en aquesta partida en els pressupostos.

Però el que em sorprèn és que aquesta maledicció no només ha afectat la inversió pública, sinó també la de les empreses i els organismes no governamentals. Això ha suposat també més distància amb Europa, on alguns països van augmentar la seva inversió privada en R+D al llarg d’aquests anys de crisi.

A més, el problema no és únicament que la despesa en ciència ha anat perdent cada cop més pes en els pressupostos públics. El més intrigant és que el poc que es pressuposta no es gasta. L’any passat, més d’un 70% del pressupostat en R+D en els pressupostos generals de l’Estat va quedar sense desemborsar. Cada cop es destina més a crèdits i menys a subvencions directes, fet criticat per organismes com el Fons Monetari Internacional (FMI).

I quina és la situació a Catalunya? Amb una inversió en R+D sobre el PIB lleugerament superior a l’espanyola, d’un 1,5% l’any 2015, seguim lluny de la mitjana europea. No oblidem que caldria doblar aquest esforç inversor per aconseguir la fita de la UE l’any 2020. Cal destacar, però, que la inversió privada té més pes, una característica d’aquells països amb més dinamisme econòmic i empresarial. La UE es marca com a objectiu que dues terceres parts de la despesa en R+D vinguin del sector privat.

També, com explicava Andreu Mas-Colell fa un any en aquestes pàgines, el model de recerca català aplicat al llarg dels últims anys –en bona part gràcies al mateix Mas-Colell– ha tingut resultats molt positius pel que fa als ajuts individuals concedits pel Consell Europeu de Recerca. En aquest sentit, els investigadors de Catalunya representen la meitat dels ajuts concedits a Espanya, cosa que situa Catalunya al nivell dels Països Baixos.

Aquests resultats, però, no ens poden fer oblidar l’evolució de l’economia catalana en termes d’innovació. Existeix un bon indicador de la competitivitat a la UE, l’índex d’innovació de les regions, que compara la inversió i el suport que des de diferents punts d’Europa es dona a la R+D. Catalunya ha perdut, en els últims anys, posicions com a regió competitiva, i avui va darrere de Navarra, el País Basc i Madrid. La caiguda en el rànquing s’explica pel retrocés en la innovació, la preparació tecnològica, la sofisticació empresarial i, sobretot, l’eficiència. Factors com el nostre mercat de treball, l’educació superior i la formació professional hauran de ser revisats per situar-nos en una posició competitiva en relació amb els altres països europeus.

El futur model productiu i el progrés social dependran en gran mesura de la ciència i de la tecnologia que escollim tenir. Si bé Unamuno tenia raó en dir que la llum elèctrica il·lumina tan bé aquí com on es va inventar, hem d'escapar-nos d’aquella maledicció en la qual seguim atrapats també nosaltres.