Dues-centes setanta-dues paraules

L’escriptora Natalia Ginzburg va publicar l’any 1960 un text deliciós, titulat Les petites virtuts i ara traduït meravellosament al català (Àtic dels Llibres), en què es preguntava per què, en l’educació dels fills, es tendia a ensenyar les petites virtuts, i no pas les grans, tot i que són aquestes les que més ens estimem i les que voldríem per a nosaltres mateixos i per als altres. Enfront d’aquesta inèrcia, marcada sens dubte, deia, per la comoditat de triar el camí més curt, encara que no porti tan lluny, recomanava ensenyar la generositat en lloc de l’estalvi, el coratge en lloc de la prudència o la franquesa en lloc de l’astúcia, entre altres exemples semblants. No sembla inoportuna la reflexió de Ginzburg a l’hora d’abordar la necessitat, cada cop més urgent, d’una ètica pública. Sobretot ara que, quan s’impugna l’ordre constitucional sorgit del franquisme, potser caldrà també, en algun moment, plantejar-se de revisar aquella ètica de mínims (sobre la qual van teoritzar pensadors com Fernando Savater, Victòria Camps o Adela Cortina) que el temps ha revelat com a clarament insuficient per orientar la vida pública des d’una perspectiva ètica.

En un capítol memorable de la sèrie West Wing ( El ala oeste de la Casa Blanca ), el president dels Estats Units en la ficció, Jed Bartlet, acaba de fer el seu últim discurs de l’estat de la Unió. Tothom n’ha elogiat el to i el contingut, fins i tot l’oposició. Després de set anys a la Casa Blanca, comença el darrer any del seu segon mandat, un any de trànsit presidencial, de tancament i alhora de relleu. Acaba de reincorporar-se a l’equip de govern l’ex cap de gabinet, Leo McGarry, que es troba tot l’equip del sottogoverno absolutament atrafegat per les urgències quotidianes, segrestat per la burocràcia i sucumbint a la rutina diària de la maquinària de govern.

Al vespre, l’ex cap de gabinet sopa amb Barlett, que li recorda amb impotència que només li queda un any, massa poc temps per fer grans coses, sobretot tenint en compte que li han diagnosticat una esclerosi múltiple i que, d’altra banda, té una majoria del Parlament en contra. És aleshores quan McGarry fa al president una consideració amb el valor d’una revelació: “Dues-centes setanta-dues paraules. És tot el que va dir Lincoln a Gettysburg. Va tardar quatre minuts i va canviar la història de tot un segle”. El president acusa el cop i, encara que tothom ja és a casa seva, ordena que els seus alts càrrecs tornin a la Casa Blanca per a una reunió d’urgència.

Són les deu de la nit, però tots es mobilitzen. McGarry i el president els esperen en una sala buida, amb una pissarra en què hi ha escrita una xifra, 365: els dies que els resten al capdavant del govern. McGarry els pregunta què han fet aquell dia. I un per un, amb desídia, van desgranant la rutina que els ha ocupat. L’atmosfera, de cop, es fa pesada, densa, decebedora, impotent. Sembla que tothom ha deixat de “lluitar contra la seducció de fer molt sense fer res”.

Leo McGarry, amb tots els alts càrrecs del govern gairebé paralitzats, esborra de la pissarra el 5 del 365 i hi posa un 4: 364. I els fa, en veu alta, una consideració colpidora: “Aquest és el temps que ens queda”: 364 dies. I els diu: “Nosaltres tenim la capacitat de canviar més coses en un dia a la Casa Blanca que en tota la nostra vida des del moment en què en sortim”. I els pregunta: “Què en farem, d’aquests dies?” Després d’uns instants de silenci espès, però emocionant, un per un, cadascun dels membres de l’equip de govern comencen a formular-se, renovats, els grans reptes que els havien portat a entregar-se a la duríssima exigència de l’administració. I, de cop, cadascuna de les seves accions petites, minúscules, urgents, recupera l’horitzó i la perspectiva en què havien oblidat que estaven inscrites. De cop, la rutina de la maquinària administrativa del govern recupera tota l’ambició i tot el sentit de l’acció política. Per primera vegada en tota la sèrie, mentre es fa un fos a negre i comencen a sortir els crèdits, continuem sentint les seves veus, que van desgranant, una per una, totes les coses que encara els queden per fer i que, ara, ja ben decidits, no volen renunciar a fer amb el temps que els resta.

L’episodi de West Wing és un dels més emocionants de la sèrie, però també una lliçó d’alta política, en aquell horitzó en què la política es distingeix de la gestió administrativa, i sobretot, m’atreviria a dir, un recordatori, amb valor de manifest, de la importància ètica de no cedir a la inèrcia de les rutines per conservar el potencial transformador de tota acció. Natalia Ginzburg deia que “un clima del tot inspirat en el respecte de les petites virtuts fa madurar insensiblement cap al cinisme”. Potser ha arribat l’hora de reclamar, de nou, a l’acció política el que abans se’n deia altura de mires: o, per dir-ho amb totes les paraules, una ètica de les grans virtuts. Ara que, com cantava Ovidi Montllor, “ja no ens alimenten molles”, no sembla que puguem acontentar-nos amb menys.