Dones que fan la feina, homes que dissimulem
ANÀVEM A SIGNAR un conveni entre quatre entitats. La Foix, directora financera, ho havia preparat tot, i al taxi m’explicava en què consistia, què era convenient que digués, a qui em trobaria. Un cop allà, érem quatre homes amb càrrec. Tots vam dissimular, quatre frases poc compromeses, per no ficar la pota, conscients que no sabíem ben bé què fèiem allà. Em vaig adonar que els altres tres també tenien la seva Foix. Quatre dones en segon terme, amb la carpeta, patint perquè tot funcionés, perquè rematéssim la feina que havien preparat.
Em va fer vergonya. Els ho vaig dir, durant la foto. ¿Us heu fixat que som quatre homes que no sabem què signem i quatre dones que ho saben tot però no parlen, i pateixen perquè no els ho esguerrem? Un ho va entendre a mitges: “Tens raó, que es posin a la foto, que queda malament, només homes”. Però no és això, no cal dissimular. Cal que les fotos siguin de veritat i que el que mostrin no sigui ridícul.
Sovint les gestions i detalls els prepara una dona, i el protagonisme el té l’home que assumeix amb una falsa seguretat però amb orgull la representació del poder.
Per què elles són allà en segon pla? Això ha de canviar, no només per justícia, sinó perquè ja n’hi ha prou de mascles que estem disposats a fer el paperot que calgui per exercir poder i de dones vetllant perquè tot funcioni però sense protagonisme ni capacitat de decisió final. Aquest poder testosterònic, que no deixa pas, que porta tan malament que corri l’aire i ho porta fatal quan els aires nous són femenins, hauria de tenir els dies comptats. Però no es retirarà sol, l’haurem d’empènyer. Entre tots i totes.
