Diàleg bilateral inevitable
ON SOM. Aquesta és una reflexió caduca, perquè ni tenim la informació necessària per opinar, ni la situació té garanties d’una mínima durabilitat. Ara com ara, l’únic que sembla clar és que els fets de divendres tenen una conseqüència tot just formal. Ni som una República ni s’ha aplicat de manera extensiva l’article 155. És tan cert que Puigdemont ha desobeït el seu cessament, com que el major Trapero ha acatat el seu. No sé si això forma part d’un cert pla o si estem vivint un campi qui pugui. Tampoc no sé què passarà demà dilluns -és a dir, si el govern català intentarà exercir, si les entitats mobilitzaran la gent, i si Soraya Sáenz de Santamaría i el seu equip d’administradors colonials pensen prendre el control de tots i cadascun dels ressorts de l’administració catalana-. Qualsevol d’aquestes opcions em sembla complicadíssima i plena de riscos. Diria que la part catalana confia que aquestes complicacions acabin demostrant -com és obvi i inevitable- la conveniència d’una negociació bilateral que parteixi de zero. Si Rajoy s’hi avingués, l’aplaudiment internacional seria rotund, i l’alleujament a Catalunya, no cal ni dir-ho.
ELECCIONS. En el pitjor escenari per a la majoria sobiranista, ens podem trobar amb el Govern engarjolat (fent companyia als Jordis i a altres presos polítics que, per al gruix de l’opinió pública espanyola, no mereixen un altre destí), i de seguida una campanya electoral. El bloc unionista s’hi abocarà com els voltors s’abraonen sobre un cadàver. Però el bloc sobiranista tindrà un seriós dubte davant seu. S’ha de ser molt ingenu per pensar que unes eleccions teledirigides pel PP, amb la coacció de la presència policial i els líders sobiranistes a la presó, són uns comicis “amb garanties”, per dir-ho en el terme de moda. Però si els sobiranistes no hi van, el bloc “ A por ellos ” cantarà victòria encara que només hagi votat el 20% del cens. I si hi van, hauran de demanar el vot desencantat d’una majoria que encara existeix, però que estarà desorientada i frustrada. Potser només un front únic amb els comuns, que tingui com a primer objectiu alliberar els presos -com el Front Popular, el 1936- tindria prou força mobilitzadora. I, tot i així, ¿on ens portaria una nova victòria? ¿Faria que Espanya baixés del burro? Ho dubto. No sé ni quines opcions s’estan discutint, ni tan sols quina m’agradaria a mi. Tot és massa recent.
PAU. Tots els que vam viure les hores culminants de divendres vam flairar la República amb tot el que se’n deriva -renovació, llibertat, drets, empoderament-. Davant la caricatura d’un Procés fet per tietes, divendres vaig veure moltíssima gent jove amb la mirada neta, esperançada i -per què no?- ingènua, amb moltes ganes de defensar-se i de defensar el país davant la violència institucional i policial. I de fer-ho amb la mateixa força tranquil·la de sempre, sense cap violència, mentre que la ultradreta apedregava Catalunya Ràdio i assaltava una escola (polítics i periodistes del PP i Cs: en teniu la culpa). Aquesta fermesa pacífica és un patrimoni d’un valor incalculable, i l’hem de preservar a qualsevol preu. ¿Però com ho farem, si validem que la força coercitiva s’imposi a la voluntat democràtica? ¿Com explicarem als nostres fills que la Soraya és la nova presidenta, i que s’ho han d’agafar amb calma, perquè la realitat política és així de complicada? (Com ho faries tu, Carles?) Tant de bo siguin ells, els joves, els que ens ensenyin a gestionar la realitat i els ideals d’una altra manera.
