Des de la llibertat
Escric des de la llibertat. Segueixo tancat en una presó, a petició d’un fiscal de l’Estat i per ordre d’una jutge de l’Audiència Nacional. Ni l’un ni l’altre poden privar-me d’allò que no és al seu abast. Aquesta no és una afirmació gratuïta ni buida de sentit. La crec sincerament. No hi ha presó, carceller, forrellat o decisió judicial que pugui, si nosaltres no volem, privar-nos de ser com som, de pensar com pensem i d’estimar la gent que estimem.
Ser, pensar i estimar són les expressions més profundes de la llibertat. I malgrat que ja porto uns quants dies vivint a Soto del Real en condició de pres, continuo sent qui era, pensant el que pensava i estimant qui abans estimava. La llibertat és un acte de consciència; neix i s’exhibeix (que important que és exhibir la llibertat!) a partir de la determinació personal i intransferible de saber-se i sentir-se lliure. És molt més que un acte o acció de mobilitat il·limitada o que un espai obert i sense límits aparents. La llibertat no és només a les nostres cames ni tampoc la podem confondre amb la vista que una finestra oberta de bat a bat ens ofereix des de dalt d’una talaia.
És aquesta mateixa llibertat que ara sento la que em va fer, temps enrere, assumir que l’ordre de presó podria arribar. Sense haver comès cap delicte, és cert. Però ja sabem que per a determinades coses l’estat espanyol no fila prim. I la llibertat, temps enrere, em va portar a vèncer la por i a no ser, ni pensar, ni estimar diferent, i per tant a seguir des de la presidència de l’ANC fent tot el que estigués al meu abast perquè, democràticament i pacíficament, el meu país trobés la llibertat.
Són moltes les coses que han passat des del 16 d’octubre, el dia que es va decretar la presó incondicionada per a en Jordi Cuixart i per a mi mateix. No tinc, per tant, tota la informació ni prou contrastada de totes aquestes coses. Sí que sé, però, que el camí que seguim continua apuntant endavant.
La partida continua. Hem tingut -democràticament parlant- l’Estat contra les cordes. Però l’Estat és fort, i potser per algun error nostre -no som perfectes- ara ens ha situat en unes noves coordenades que potser alguns no esperaven tan aviat. Ara la propera partida es juga el 21 de desembre. Una convocatòria estranya, sí, però que no ens hauria d’incomodar. Potser l’hauríem d’haver jugat nosaltres, tant se val. Sabem que les urnes són el terreny de joc més favorable per demostrar que els partidaris de la República Catalana som majoria.
El govern espanyol, Rajoy i Soraya, han estat hàbils amb la decisió de convocar tan ràpidament unes eleccions. No ens portem a engany, però. La seva habilitat no rau en la seva certesa que de les urnes en sortirà una victòria dels partidaris del 155. Això no passarà, quedaran lluny dels 68 escons i amb seguretat molt per sota del vot partidari de la independència. La seva habilitat ha estat desempallegar-se del 155, en el mínim temps possible, davant la por que la seva implantació es convertís en un Vietnam particular, sense violència però d’impossible sortida.
El preu que pagaran Rajoy, Sánchez i Rivera seran els resultats favorables a l’independentisme en unes eleccions convocades per ells i amb tot Europa i una part del món pendent dels resultats. Els intueixo una nit llarga, d’arguments difícils, en què seran el ministre de l’Interior -el mateix que ha intervingut el departament d’Interior- o la vicepresidenta Soraya els qui hauran de felicitar l’independentisme com a força guanyadora en aquestes eleccions.
Aquest no és un mal escenari per prosseguir el camí cap a la nostra llibertat nacional. Ens han apallissat a les portes dels col·legis electorals, ens han arrencat unes urnes legítimes on vam votar, malgrat ells, 2.300.000 persones, ens han detingut, ens han cessat i processat el nostre govern legítim, ens han dissolt el Parlament i processat la seva presidenta, ens han intervingut les conselleries i els mateixos Mossos. Ens han convocat eleccions i... hem guanyat de nou aquestes eleccions.
No és un mal final per a aquesta partida. De debò que no ho és. La nostra fortalesa ha estat la gran capacitat de mobilització (quina expressió tan recordada i sentida en el meu interior aquests dies des de Soto del Real: “els carrers seran sempre nostres”) i l’acció institucional des del Parlament, el Govern i els ajuntaments.
Aquesta ha de seguir sent la nostra estratègia. No en tenim cap altra de millor: mobilització ciutadana i representació democràtica, carrer i institucions, poble i govern, convicció i diàleg. Il·lusió i resiliència.
Des de la llibertat. Som-hi! I gràcies per tant i tant suport.
Escrit el 30 d’octubre de 2017 a Soto del Real
