Demagògia maximalista i realitat catalana
Peces Històriques Triades Per Josep Maria Casasús[...]
S’ha intentat diverses vegades d’estructurar una coincidència mínima, de constituir un front comú o d’establir una unitat d’acció que faria un gran bé a la causa de tots i donaria un prestigi que no té la posició catalana davant d’Espanya i davant del món en uns moments en què el problema català no compta a la balança internacional perquè el món està pendent de la lluita entre els dos grans blocs, occidental i comunista. Tots els esforços per aconseguir la unitat han estat endebades: Front Nacional, Solidaritat Catalana, Conferència Nacional, Taula Rodona, Treva Catalana, etc. Cada intent de lligar voluntats, pensaments i accions, polaritzant l’obra comuna entorn de la personalitat nacional, ha fracassat o no ha donat, ni de lluny, els resultats que calia esperar-ne. ¿Quins són els ferments de dissociació de la gran família catalana a l’exili? En realitat són els microbis del vell sectarisme polític d’abans de la rebel·lió militar i, sobretot, el virus de la demagògia maximalista que exalta i embriaga no pocs catalans portant-los a oblidar la situació real de la nostra terra i a proclamar alegrement la independència de Catalunya com aquell que beu un trago de vi o prem el commutador de l’electricitat. El microbi sectarista ha fet -i segueix fent- molt de mal. “Aquest és de l’Esquerra, aquest és tarradellista, aquest altre és d’Estat Català, el de més enllà d’Unió Socialista o del Front Nacional o d’Acció Catalana o del Bloc Obrer i Camperol o d’Unió Democràtica o de Lliga Catalana” (que també n’hi ha a l’exili, encara que faci tot estrany). [...] L’altre virus -el maximalista demagògic- ha fet -i fa- tant o més mal que l’altre. Perquè llença anatemes de traïció que desencoratgen i produeixen sensacions de fàstic contra els que no creuen oportú, ni possible, proclamar la independència de Catalunya en uns moments en què la pobra pàtria està lligada de peus i mans [...] Tots els catalans, en el fons de llur consciència, desitjarien que Catalunya fos independent i probablement cap d’ells no desaprofitaria cap avinentesa per aconseguir-ho. Però del somni a la realitat, del desig a la situació real, hi ha un abisme. [...] Potser ha arribat l’hora de no fer més demagògia de casinet, de pensar amb el cap i de sentir amb el cor i de disposar-se al cap de vint anys a posar una mica d’enteniment.
