Municipàlia 2019
«Viure a les ciutats serà cada cop més difícil»
Yayo Herrero
Una alcaldessa socialista de Rubí liderant el populisme punitiu contra els menors migrants. Els dos candidats més dretans de Barcelona, pura covardia, negant-se a debatre amb el col·lectiu de manters. El candidat Upper Diagonal del PP, 'fuerza vieja', demanant que l’exèrcit prengui els carrers de la ciutat. I el 15% dels nostres conciutadans, vergonyós frau democràtic tal com denuncia SOS Racisme, que no podran votar a les properes eleccions, cortesia del racisme d’estat. La Unió Europea –aquella que cada dia es carrega tot el que pretén pregonar com a mite fundacional– reconeixent com va maltractar, sotmetre i escanyar el poble grec –"Vam insultar Grècia", Juncker 'dixit'–. I un president socialista que nega la sortida a un vaixell que rescata vides i, en canvi, autoritza que salpi un altre que transporta armes. Són "armes no letals" diu Borrell. Universalitat de la infàmia, hi ha paraules que també maten. I polítiques que segreguen, discriminen i infrahumanitzen. En tot cas, nul·la sensibilitat davant les dificultats de l’altre i empatia zero amb el dolor aliè. Aquest és el nivell electoral, el drama contemporani i el panorama desolador.
Sumeu-hi aquesta setmana els estirabots al·lucinants de Marchena, febril raó d’estat en una mena d’indissimulat 'se sienten coño' perpetu, no fos cas que ens agafés per tornar-nos a aixecar i demanar-los qui és l’inventor de la punyetera broma i quan pensen fer-la durar. Mentrestant, sura una nova consigna paradoxal que caldrà estendre com a reclam: menys JEC i més democràcia, atès que les togues de negre electorals posen per escrit sense despentinar-se que l’horari carceller de Soto del Real prima i mana sobre els drets civils i polítics més bàsics i elementals. Mirall del temps i de memòria, la metàfora és massa fàcil, ja ho sé, però del tot recurrent: ves per on, la primera llei orgànica de la democràcia 'xulipiruli' del 1978 fou la llei orgànica general penitenciària. 1/1979. Benedetti 'reloaded': no sé fins on aniran els pacificadors amb el seu soroll metàl·lic i de pau, però qui pacifiqui al pacificador bon pacificador serà.
Exclusió i repressió com a signes estructurals del temps que corren, mateixa cara de la mateixa moneda, no és difícil detectar el botó que els poders fàctics de sempre han decidit prémer alhora. Canvi tàctic de rasant, han passat de la violència institucional d’octubre del 2017 a sortir escopetejats cap a una pressió psicosocial indissimulada, gairebé tecnopolítica de laboratori i repressió d'intensitat sostinguda, on barregen molt barroerament culpabilització, aïllament i ridiculització. Barreja de dilació –ja es cansaran–, humiliació –agenolleu-vos–, estigmes –són bojos– i impotència –no canviarà res–. L’autoritarisme 'soft' amb disfressa de diàleg és així i és de manual: l’exordi, rostre falsament amable, de l’ordre taxativa de rendir-se. Costa de creure que creguin que així se’n sortiran, sincerament. Com si això del ‘no hi ha alternativa’, parit per Thatcher fa quatre dècades, fos nou i hagués reeixit. Com si no sabessin que quan despertin, el dinosaure –digues-li democràcia– encara continuarà allà, impertèrrit i clamant pel temps que ens fan perdre.
Però per dir-ho tot, quan del que es tracta entre tanta polarització i binarisme és de poder sortir de la trampa, seria pueril, estúpid i màgic –i dimitir de tota responsabilitat– etzibar que la culpa sempre és dels altres. Doncs no. Ni dolor ni patiment tenen mai propietari únic; de la mateixa manera que la falta de generositat, el sectarisme o el menyspreu no és patrimoni exclusiu de ningú. Contra el silenci espès, també desespera, cada dia una miqueta més i sota temps d’excepció, la perllongada guerra sorda pel poder que es lliura en les bambolines de l’àmbit sobiranista. I esgota encara més la incapacitat deliberada per traçar una estratègia de futur conjunta, resolutiva i multiplicadora. Evidències absurdes quan això va de repúbliques i no pas de corones: si no és conjunta, quina obvietat, mai no serà resolutiva, i si no hi ha camí encara caldrà desbrossar-lo i inventar-lo entre totes i tots i sense deixar-se ningú. Enmig del laberint i contra les pedres del camí –les que ens posen i les que ens posem nosaltres– caldrà recordar urgentment, mirada llarga si el que volem és arribar, que més que pujar escales del que es tracta és d’aprendre a baixar-les. Cap allà on passen les coses. Implicar-nos més cada dia, democratitzar la quotidianitat, ser més i fer-ho una mica millor cada dia, obrir totes les portes i totes les finestres i covar des de baix tot el que necessitem preservar i construir.
Sí, és prou sabut. Les males notícies volen; les bones sempre van lentes. Però contra el pèndol que ens vol fer retrocedir, que tragina entre el llunyà 135 que esbotzava la democràcia local i el proper 155 que segrestava la sobirania popular, caldrà recordar que d’aquí deu dies tornen les urnes que van arribar per quedar-se i que caldrà omplir-les de nou. [Parèntesi de cultura: si volen assistir al millor acte polític de campanya i retrobar-se amb tot plegat, vagin a la Beckett a veure 'Els ocells' de La Calòrica, que revisita el clàssic d’Aristòfanes.] I malgrat tot i contra tot, somriguin, que cada dia ens controlen. Somriguin, sobretot, perquè a les clavegueres de l’Estat ja saben que no poden evitar que el 26-M seguim aquí, i que sí, d'acord, ells tenen la força coercitiva però tenen impossible guanyar cap legitimitat democràtica. Qui va perdent, doncs?
Si com denuncia l’estimada Yayo Herrero, una de les veus més sòlides de l’ecofeminisme, l’únic programa antipolític, antisocial i antisistèmic que volen imposar és que cada cop sigui més difícil viure i conviure a les ciutats, no hi ha més alternativa que persistir i insistir en tot el contrari: que cada cop sigui més fàcil o, més aviat, menys difícil. Si el poder ja calcula que la consigna és forçar al ‘torneu a casa’, la darrera opció és no fer-ho o fer-se forts a la casa comuna que és tot ajuntament. Els municipis són avui el millor dic de contenció i la millor bastida de construcció. Fa vuit anys, ressons del 15-M, una ma anònima escrivia: que llarga s’està fent la transició de la dictadura a la democràcia. Per això, municipàlia 2019, es tracta de continuar obrint des de baix el que pretenen tancar per dalt. Va. Fem-nos un favor, donem-nos una petita alegria, fem més gran l’escletxa: que el 26-M tornin a descobrir una realitat que els ha enxampat adormits. I així, quan ens demanin què carai portem a la boca, que només haguem de dir-los, amb John Berger: l’esperança, sempre entre les dents. I que els quedi clar que ja no tenim força per rendir-nos.
