Criminalitzar les ONG
PRIORITATS. A l’Europa de les restriccions i el control de fronteres, ara ja només li quedava criminalitzar la solidaritat. Deslegitimar l’ajuda humanitària en les emergències en plena mar, en camps de refugiats convertits en centres de reclusió, a les costes italianes o en cada pas fronterer on s’ha aixecat una nova tanca dins la Unió Europea. La UE “utilitza lleis contra el tràfic de persones per criminalitzar organitzacions humanitàries”, conclou l’informe d’un institut britànic d’estudis i de lluita contra el racisme, que durant sis mesos ha investigat “l’hostilitat de l’ambient polític i legal que amenaça les organitzacions humanitàries que intenten salvar vides a les fronteres d’Europa”. Ara acaba de publicar-ne els resultats. Diu que “la retòrica dels líders polítics comunitaris i de Frontex, l’agència europea de protecció de fronteres, pot alimentar l’extrema dreta”. Si la prioritat d’aquesta Europa és la defensa de les fronteres i no la protecció de la vida -adverteix l’informe- aleshores tots els que ofereixin als refugiats un lloc segur, els alimentin o els donin suport, es consideraran culpables d’una solidaritat inacceptable i antipatriòtica. Aquest és el pas següent. Després de criminalitzar els refugiats i migrants que intenten arribar a Europa, ara s’assetja les organitzacions que els ajuden.
PERSECUCIÓ. Des de principis d’any la fiscalia italiana investiga les ONG que rescaten persones al Mediterrani. El govern de Roma, com l’espanyol o els representants de Frontex, diu que salvar milers de persones de morir ofegades al mar potencia l’efecte crida. França i Itàlia van promulgar decrets que prohibien als ciutadans donar menjar i beguda als refugiats. Fins a 45 treballadors humanitaris han estat processats els últims dos anys per lleis antiimmigració o contra el tràfic de persones.
Uns van ser arrestats per distribuir menjar entre grups de migrants; una altra, per acompanyar alguns menors que viatjaven sols i ajudar-los a passar la frontera entre Itàlia i Suïssa; a Rob Lawrie, un soldat britànic retirat, el van arrestar a la frontera quan intentava travessar el canal de la Mànega cap al Regne Unit amb un nen afganès de quatre anys amagat a la furgoneta. L’havia conegut a la Jungla de Calais i el pare del nen li havia suplicat que el portés fins a casa d’uns parents que vivien a Leeds. Lawrie va evitar la presó perquè, finalment, la justícia francesa el va acusar d’imprudència temerària i no del delicte d’assistència per entrar il·legalment al país.
EVIDÈNCIES. La llei topa amb la moral i el compromís humanitari. Els discursos polítics criminalitzen els qui ajuden, els qui han assumit la responsabilitat d’una solidaritat que els estats de la Unió no han volgut oferir. Pressionada per alguns governs, la Comissió Europea va anunciar que extremaria el control sobre les accions i el finançament de les ONG que participen en aquests rescats al mar. El ministre d’Interior austríac va arribar a demanar “càstigs” legals per a aquestes organitzacions, i el seu col·lega alemany les va acusar de conxorxar-se per ajudar els refugiats.
L’alt comissionat de l’ONU pels Drets Humans ha qualificat d’“inhumana” la cooperació de la UE amb la guàrdia costanera de Líbia per retornar els migrants interceptats -fins i tot en aigües internacionals- a aquest país del nord d’Àfrica on ja hi ha fins a 19.000 persones retingudes en centres de detenció de migrants i refugiats en “condicions horribles”. La UE externalitza responsabilitats. Deixa en mans dels veïns el control de les arribades i es desentén de les violacions de drets amb què s’aplica. Saben que centenars de petites associacions han omplert durant anys els forats assistencials que els governs o les grans organitzacions internacionals no han volgut encarar. Però el discurs polític és un altre.
La llei s’utilitza “per aturar o castigar aquells que intenten millorar els estàndards de decència” i salvar vides, denuncia aquest centre britànic. Com si aquesta “cara inacceptable de la solidaritat” (així és com es titula l’informe) fos la veritable amenaça que els deixa despullats davant l’evidència que la UE continua sent incapaç de construir una política d’immigració comuna; incapaç d’obrir vies legals d’arribada; incapaç d’arrencar una solidaritat de mínims que molts governs encara neguen.
