Carles Rahola
Peces Històriques Triades Per Josep Maria CasasúsEns volem deturar avui a tributar un homenatge a un dels escriptors catalans més il·lustres de la nostra època: Carles Rahola, de qui es compleix en aquest mes el dotzè aniversari del seu afusellament. Puix Carles Rahola fou una de les víctimes de la repressió que prosseguí -i que encara persisteix- a l’ocupació de la nostra terra per les tropes estrangeres (amb els moros a l’avantguarda) del general Franco. Sens dubte, algú podrà imaginar-se que es tracta d’un escriptor que havia promogut violentes campanyes contra el feixisme o que havia estat un dels adalils del separatisme català. I, naturalment, no constituiria per a un català cap deshonor -sinó una autèntica glòria- haver assumit una tal actitud. No obstant això, he d’apressar-me a dir que Carles Rahola no fou precisament un adalil i que no enarborà mai cap bandera. Carles Rahola era simplement un amable erudit, un historiador artista, millor diríem un poeta de la història. Quan van afusellar-lo, tenia ja uns seixanta anys i en els retrats d’aquell període n’aparentava molts més. Les privacions de la guerra l’havien envellit. I potser, més que les privacions, el desgast moral. Car, si estava familiaritzat amb les guerres embellides pel nimbe romàntic de la història i contemplades amb els ulls de l’esperit, la seva aguda sensibilitat no pogué resistir la rudesa del xoc de la guerra contemplada amb els seus ulls mortals. Per això, durant la guerra, la seva figura s’esborrà del panorama literari i la seva firma va desaparèixer de les revistes i diaris de Barcelona. En realitat, durant tot aquell temps només publicà dos articles molt breus en un periòdic de Girona. Un d’ells, escassament de mitja columna, dirigit a les autoritats municipals, demanant que es transferís al bronze una escultura en guix de Miquel Blay, conservada en un dels museus gironins i que representa “un jove ardit i ferreny” -símbol de la llibertat- esgrimint heroicament la llança contra els enemics de la pàtria. Un altre, més insignificant encara, referint-se a la pietat que inspiren els infants en temps de guerra. Aquests dos articles van figurar en el sumari com les dues úniques peces acusatòries. [...] Com i per què, doncs, un home així fou afusellat?... La pregunta no ha tingut encara resposta. Alguns diuen que per ser massa bo i perquè la bondat, en alguns moments, es fa temible. [...]