M. Aurèlia Capmany entrevista Montserrat Roig
Peces històriques triades per Josep Maria Casasús[...]
-Hi ha una pregunta d’aquestes que es fan sempre, tòpiques. De vegades va bé fer preguntes tòpiques. ¿Tu quan vas començar a escriure, Montse? ¿Quan t’engegues? ¿Quan imagines una història?
-Cap als divuit anys, Maria Aurèlia. Quan ja havia deixat l’Escola Adrià Gual i anava a la universitat. Vaig començar a fer contes. Els deixava a sobre la taula del despatx del meu pare perquè veiés que jo escrivia. Una mica perquè em fes cas. Amb tants fills i haver-se de guanyar la vida i tot això! El meu pare, aleshores, no em deia res i me’ls tornava corregits. Hi ha una anècdota molt divertida. Vaig enviar tres contes -que eren molt dolents- a l’Associació Comtal, on donaven uns premis de narració breu. Al jurat, hi havia un escriptor que ara és molt famós perquè escriu cartes a tot arreu. Va veure que jo era la filla del senyor Roig i Llop i em va citar amb els contes al davant. Llavors em va dir que no podia ser que una senyoreta com jo escrivís aquells contes, perquè un dels contes era sobre una dona adúltera, que vivia en un poble i a qui el marit no satisfeia sexualment, i que al final se n’anava amb el beneit del poble, que la satisfeia més, sexualment. Clar, això, aquell senyor considerava que era totalment immoral i que una noia tan jove com jo, què en sabia, de l’adulteri, i què en sabia, de la infidelitat! [...]
-Avui he escrit un article, Montse, que es titula “Jo no sóc bilingüe”.
-Ja m’agrada, Maria Aurèlia, que diguis això, perquè jo tampoc no me’n considero. Són els altres, els que ens fan bilingües. Sempre hi ha una diferència de registres entre les llengües que dominem, o creiem dominar. I és una sort quan la teva llengua materna és, alhora, la teva llengua literària.
-Admeto, Montse, el bilingüisme com una solució, evidentment, i aquest país és bilingüe, és clar, perquè hi ha una llengua oficial que és la catalana i una llengua oficial que és la castellana. Ara, jo no sóc bilingüe, i escric en català per una raó tan senzilla com aquesta, que no en sé d’altra. L’altra la puc utilitzar, evidentment. Ara acabo d’escriure un llibre en llengua castellana. La meva editora castellana em va dir: “Está muy bien escrito”, i li vaig dir: “No, no, dona; bé, no n’està, però, en fi, s’entén”. [...]
