Artur Mas, un adeu en dos actes
Exactament dos anys després de renunciar a la presidència a la Generalitat, assumint aleshores que el resultat del 27 de setembre del 2015 incloïa el veto de la CUP al fet que ell encapçalés el Govern de la primera majoria absoluta independentista al Parlament, Artur Mas va fer ahir un “nou pas al costat”. Va renunciar a la presidència del PDECat, el partit hereu de l’extinta Convergència (CDC), caiguda en desgràcia per l’ombra de la corrupció, especialment des de la confessió de culpabilitat del seu fundador i primer president electe de la Generalitat autonòmica -i amb més anys al càrrec-, Jordi Pujol. D’aquesta manera, Mas, el polític que ha pilotat amb èxit el centredreta nacionalista català després de l’era Pujol, culmina el seu adeu de la primera línia política en dos actes.
Aquest segon acte, aquest segon adeu, es produeix després de la victòria contra pronòstic, i en condicions excepcionalment difícils, de l’hereu designat per ell mateix per ocupar la presidència de la Generalitat, Carles Puigdemont, que de bracet d’una nova formació, Junts per Catalunya (JxCat), nascuda amb el suport del PDECat però no lligada a la seva disciplina, va encapçalar la victòria independentista del 21 de desembre passat, amb majoria absoluta revalidada. Mas, doncs, marxa amb el Procés ressuscitat després del setge de l’Estat per la triple via judicial, policial i política -la implacable aplicació de l’article 155 de la Constitució-, i ho fa assumint que la seva figura lliga al passat -inclòs, sens dubte, el cas Palau, del qual dilluns es coneixerà la sentència- i pot ser un fre per al futur de JxCat. S’aparta per deixar pas als nous lideratges d’un espai que aspira a seguir liderant l’independentisme per davant d’una ERC que s’ha vist frenada en la seva aspiració hegemònica. Ho fa ara amb un missatge de moderació: creu que la majoria absoluta parlamentària avala el camí cap a l’estat propi, però alhora adverteix que amb el 47% dels vots “no podem accelerar la implementació de la independència en el curt termini”. I en el terreny també polític però més personal, el ja doble expresident demostra també realisme a l’hora d’afrontar amb menys pressió els processos judicials que l’afecten com a primer responsable institucional de l’històric gir independentista del catalanisme polític.
